Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dilluns, 11 de novembre de 2013

Crònica d’una il•lusió anunciada







Després de 5 anys (abril de 2008 el darrer i únic fins el 8 de novembre d’enguany) de no presentar un llibre de poesia , el passat divendres, hi vaig tornar.
Amb aquella il·lusió d’infant, aquell somni, aquelles ganes, aquell cuquet que dus a dins, va ser per mi un enorme plaer poder presentar “Instants de maig i potser..., tu” a la gent. Perquè donar a llum, fer públic, recitar a la gent un poemari, és l’acte més alt al qual pot aspirar un poeta, sigui quina sigui la seva qualitat, transcendència, estatus o carisma. L’acte més alt i il·lusionant és aquest: poder mostrar-me, poder socialitzar els meus versos, poder mostrar i ensenyar poesia a força gent que li costa o si més no, veu la poesia amb certa distància (la majoria de públic divendres nit).
La veritat, tenia grans expectatives amb el recital. El llibre, crec i espero no pecar de falsa modèstia, s’ho val. Moments abans de començar, ja vaig tenir bones vibracions: a ‘La Barraqueta’ anava entrant gent –amics meus, la majoria -, bona i diversa gent, amistats de diferents àmbits. De seguida es va comprovar que les 40 cadires que havíem col·locat, s’omplirien. Al final unes 50 o fins a 60 persones, que per tractar-se de poesia, de no ser un poeta ‘important’ i de fer una promoció boca a boca, porta a porta i per les xarxes, limitada sempre, no està gens malament, ans al contrari: una gran satisfacció.
La veritat és que us he de confessar quelcom: somniava aquest recital des de l’estiu, inclús abans que s’acabés d’editar el llibre. El somniava però també me l’havia treballat molt. Per tant, poc marge per la improvisació. Sabia en tot moment quins poemes llegir, en quin ordre, quins afegits construir, quins comentaris fer, etc.  En aquest sentit, la cosa va rutllar i es va  concatenar com esperava.
Potser per com sóc o pel tipus de poesia que faig, no vaig defugir de la premissa o ‘mètode’ emprat ja a la meva primera presentació del primer llibre de poesia (2008). Tinc molt clar que la poesia, l’art en general, és i ha de ser oberta, en el sentit que el lector en cada poema recitat pogui interpretar aspectes que el qui els ha parit no tenia en ment. Ja m’ho he trobat alguns cops: faig un poema que parla de la llibertat del meu país, per exemple, i alguna gent el copsa com si fos un poema d’amor. O també passa l’inrevés. Però també, quan hom prioritza la claredat (vol que la cosa sigui entesa), trobo que s’escau, abans de llegir cada poema escollit, contextualitzar-lo, dir de què va i/o dedicar-lo. D’aquesta manera, el lector o públic té una referència temàtica i es pot situar millor (després ell mateix ja farà o desfarà la cosa...).
En total vaig recitar  29 poemes, dos dels quals fora de llibre. Seguint amb la línia de fa 5 anys per tant, la presentació va ser llarga i densa, amb 1h ½ de durada aproximada. Vaig seguir les tres parts del llibre per ordre (pors, desgavells i gronxant primaveres), si bé els poemes de cada part no coincidien amb l‘ordre del llibre. El fil processual del llibre hem va servir per exposar el procés cognitiu i emocional de la nit i del llibre: de la depressió al desordre i d’aquests a l’esperança (la metàfora de les estacions que té l’any, és en aquest sentit, perfecte). O si voleu, el que els sociòlegs en diem...dels apartats més estructurals (el que hi ha), als d’acció col·lectiva: les lluites i esperances de la gent per tal de canviar l’estat de les coses.
Prèviament hi havia hagut però certs entrebancs: m’havia fallat un col·laborador (per tal de llegir un poema, hagués estat perfecte que el llegís una persona mediàtica, amiga meva del món de la faràndula), i l’acompanyament musical també m’havia ‘fallat’ amb la impossibilitat per part del músic de poder venir en aquell dia o data. Però tan se val, si bé és cert que haguessin dotat la presentació d’un plus de qualitat gens menyspreable. De totes maneres, vaig contar amb ‘col·laboradors’ per llegir alguns poemes (si bé i potser, pocs ?) i també amb el suport d’imatges o diapositives que havia confeccionat i escollit, una per cada poema, i que visualitzaven el que volia dir en cadascun d’ells.
Com deia, dels 29 poemes, en un parell vaig contar amb l’estimable lectura d’altres persones. La primera, la Rosa Arrazola que em va llegir el poema curt “Estany” i la Diana i l’Albert (pares de l’escola L’Univers) que em van llegir un poema de lluita per la construcció d’una escola que encara és en barracots malgrat les promeses de les administracions públiques (“No esborreu els somnis dels infants”).
Sense treva, el recital va iniciar-se amb “En aquest terrat” com a ‘homenatge’ a la meva ex veïna que va morir justament quan deixava el pis de Gràcia on vivia abans. Després ja vaig iniciar pròpiament la lectura dels poemes del llibre amb “Síntesi” primer de tot agraint i dedicant-lo a la Muntsa i la Montse les dues dones que han editat el meu llibre. Després vam llegir 4 poemes de la 1ª part (de ‘Pors’): anant de les pors més personals i les familiars fins les més socials. Posteriorment vam entrar amb els diferents desgavells: el caos social on encara ens queda la  tendresa i l’amor, l’economia neoliberal, el rei d’Espanya, el desamor, per anar cap al trànsit cap a la primavera dels segle XXI (amb “Crits part III” de dicat a la primavera àrab). Vam entrar després amb la part tercera de gronxar primaveres, on es van anar desglossant poemes d’amor, de memòria històrica, de lluites concretes durant aquests darrers 2 anys (dedicats des del 15M fina al procés sobiranista endegat en aquest país). Passant ja al final per la lluita de l’escola L’Univers, un poema dedicat a l’actor compromès Jordi Dauder ‘in memoriam’ o un poema dedicat a la poesia compromesa (“Repensar cruÏlles”) o un dedicat als poetes desconeguts que escriuen per les xarxes socials del qual ja us he parlat, anomenat “Estany”.
Curiós: a mida que avancen les lectures, un es va sentint més còmode, relaxat i natural, la tensió puja però els nervis es controlen millor... Ja ho diuen: pujar a un escenari et va volar en un estat d’eufòria difícil d’explicar. Si bé et deixes algunes cites i aspectes que volies comentar, també pel final hi ha inclús marge per la improvisació i/o cert gust irònic o sarcàstic.
Al final, res improvisat eh !: vaig demanar a la gent si volien que els llegís algun poema que no havia recitat: va sorgir el llarg i primer “Amants en temps de postguerra” (dient-me a mi mateix perquè no l’havia escollit en un inici !). I per cloure l’acte un “Tenim por” actualitzar als anys 2011 i 2012 i 2013 i segurament pensant també en el proper i excitant any 2014.
Per mi i en resum, una nit memorable, per on em vaig sentir molt còmode i satisfet. On vaig poder copsar com m’estimo aquest llibre, la poesia, la poesia en general, i la poesia de tall compromès. Perquè vaig poder esvair , i això és un altre secret que us desvetllo, un dels aspectes que més hem voltaven pel cap aquests dies: si hauria polititzat l’acte en excés. I la resposta és: doncs sí. Però la descoberta respecte a alguns dubtes a priori és que n’estic orgullós de que així hagi estat. Car només dir que vaig ser coherent. Coherent amb el que sento i penso, coherent amb els missatges del llibre, amb la poesia que faig per on hem sento més còmode i a gust. Perquè la poesia és un compromís social amb les meves idees i valors. I, ara més que mai  per cert, tinc la necessitat de denunciar tot allò que no em sembla bé de l’estat socio-polític de les coses.

Res, que gràcies, mil gràcies a tothom per donar-me una estoneta per poder difondre... “Instants de maig i potser..., tu”. Gràcies per fer possible la nit del 8N. Gràcies a la gent de La Barraqueta per acollir-me tan bé i recolzar-me com a un producte de la ‘cultura en moviment’ de la qual tan em sento identificat.
Ah, un darrer parèntesi: en farem més de recitals !. Això si, de petit format, més “temàtics”, a poder ser amb el músic d’estimable acompanyant. Ara per cert, ja començo a pensar amb el primer gran “bolo” que em fa una especial il·lusió: presentar el poemari a País Valencià, oi ?

Salut, poesia i lluita !,

El poeta roig; 
Fidel

2 comentaris:

  1. moltes felicitats fidel per la bona feina !!

    ResponElimina
  2. Enhorabona Fidel!
    Dir-te que encara no he pogut llegir ton llibre, que espero que els menuts de casa em donin un espai de serenor per poder-ho fer car ja saps que la poesia i jo no som gaire amics i per tant, em cal un moment de pau i tranquil.litat per donar temps a la concentració. Així que espero gaudir-ne. De totes maneres en properes trobades aprofita que altres puguin fer lectura dels teus poemes, els obres a altres veus i, tal com dius, a diverses interpretacions que enriqueixen el teu poemari. M'ofereixo a fer-ne lectura tot i la meva poca traça en això de recitar. Què esperes? A pel tercer volum!!! Per molts èxits, amic. Uri SU

    ResponElimina

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)