Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 29 de novembre de 2013

Temps (quasi) antagònics (Sobre el Procés, la política institucional i la mobilització al carrer)


Homes i dones de carrer caminem ràpids com gaseles. Atrafegats, de cops ensopeguem, ens estressem, ens la juguem... Sovint però tornem a alçar-nos i continuem. És de bojos, l’agulla dels segons ens marca el pas. Suposo que és així. Ens adaptem. Sobrevivim. Resistim.
En la política institucional en canvi, ai el temps...!, els temps són una altra cosa. “Las cosas de palacio van despacio” diu la dita castellana. Cert.  Partidisme, negociació i consens virtual, les tres columnes que demanen burocràcia,  paciència i temps, molt de temps. Etern, massa etern; i de cops... feixuc, massa feixuc. Amb peus de plom i sovint... amb peus enmig del fang. O més encara: el plom és producte d’estar tacats de fang fins la cintura, paràlisi i atrinxerats als seus palaus de l’abundància.
Peus d’una dimensió caduca, una estructura rígida, la dels partits majoritaris, que no respon als nous temps del somni, de la pressa, de la radicalitat d’un carrer disposat a conglomerar ciutadans de ple dret, alçats, agents actius d’un present i fins i tot d’un futur.
Nous projectes, noves i velles formes de fer política. Nous ritmes, noves fites, nous actors. Nous temps. Podríem dir que el caminar feixuc de la política parlamentària, professional, institucional ...navega, encara, sota comandaments d’ambigüitat, de batalleta de saló partidista, com nens que juguen la seva guerra. I més enllà, molt més enllà, el nosaltres, el carrer, el batec de les places, un tsunami popular actiu, decidit a decidir, decidit a dir, a fer, a jugar: sense complexos, inequívocs, sincers, grans, molt grans. I de cops, i pel que fa al tema de la consulta i el procés d’autodeterminació, hegemònics, plens, legítims.
Massa fàcil és contraposar el quefer institucional o ‘oficial’ com a democràtic/ legítim versus moviments de tall populista “demagògics” de carrer. No. És més aviat una qüestió de que avui per avui els partits en general s’han allunyat del món real i de les expectatives que la gent genera. I que molta gent, cansada, ha passat de la frustració a l’auto organització, del silenci a la paraula i de les paraules als fets. Passa que la política ‘oficialista’ té molt poc marge per decidir, per controlar. Sembla que és molt més eficient la feina dels poders econòmics i mediàtics, per exemple. Aquests sí que diuen i fan. La política institucional té el seu propi camí, els seus mecanismes i dinàmiques potents amb els seus altaveus mediàtics, sobredimensionats però. Però són poc operatius, massa rígids per adaptar-se als nous temps de la pressa, la sinceritat i dels anhels populars, de les maneres més incisives i intenses per comunicar i per actuar intentant canviar l’estat de les coses. I és que els partits polítics establerts han perdut el monopoli de la transformació social. Ha perdut el tren de les complicitats. Han perdut i sovint són una llosa, uns ninots amb peus de fang que no saben ni poden ni volen obrir nous horitzons d’alliberament.
La gent, molta gent té la impressió que la política institucional s’allunya d’ells. La famosa desafecció. La mania de desnaturalitzar les coses, de recargolar-les i complicar-les fins al límit. Un munt de renúncies, paranimf de la mediocritat, que generen frustració i des trempera general. Atrapats en uns temps que però ja és “un poc nostre” (que diria el cantant). Un nou temps més líquid i esmunyedís : el polític ‘professional’ intenta agafar l’aigua amb les mans i se li escola; mentre el poble sap que l’aigua es capta o pren amb galledes, es pren tota i tota. Altes fites, major coratge, major voluntat de ser i dir. Canviem, però canviem realment, afirmem. Plantegem alternatives als discursos i les praxis de sempre. Perquè els nostres dies demanen estar molt vius i permanentment alçats. Qui controlava el Banc d’Espanya i la seva manca de supervisió del sistema financer i especulatiu?. En teoria els polítics. Però altra cop el silenci, la in operativitat, quan no la complicitat, la impunitat. I si la utilitat es fa tan difícil, és lloable que ens calguin d’altres mecanismes de pressió popular, sense suplantar-los però si sent agents actius polítics per reconduir els temps institucionals que de tant lents exasperen i no donen resposta a les demandes principals de la gent.

Els darrers esdeveniments dels partits polítics que donen suport a la consulta demostren aquest atzucac en el que es troba el magma institucional. Que difícil és desprendre’s de la Puta i la Ramoneta ! Lentitud, ambigüitat, contradiccions...per buscar un pretès consens de molt difícil encaix. Però la cosa trontolla amb més claredat i força quan el tema de la consulta i fins i tot de la independència esdevenen majoritaris o hegemònics. Llavors és quan es visualitza més nítidament la distància sideral dels dos temps. Es tracta de canalitzar els anhels de la voluntat popular, que la ciutadania esdevingui lliure i amb dret a decidir el seu present i futur: democràcia en estat pur. I sí, la gent demanda: “poseu-vos d’acord d’una vegada”, però “volem respostes clares, tangibles”. Feina ben feta, si, però sense dilacions, sense marejar la perdiu i d’altres bèsties. Una pregunta clara i que reculli els anhels majoritaris, no una pregunta ambigua que reculli els interessos d’alguns partits en concret. Nosaltres, la ciutadania englobada dins els moviments socials ja ho estem entenent: ens hem decidit a jugar i ens hem agafat de la mà (com bé diu la cançó de la Via del ‘Papet i la Marieta’), tots junts encara que el que pensi l’altre no sigui exactament el que jo o un pensi.  Perquè com es va dir durant el Concert per la Llibertat, nosaltres ja no anem darrera de cap somni, nosaltres som el somni. Som els protagonistes de la història, l’escriurem nosaltres.
El repte és colossal, però ara practicar una Gran Renúncia ja els costaria massa car, i no són temps per endeutar-se ni mirar cap a una altra banda  Ara és el nostre temps. El de voler les coses pel seu nom i exercir els nostres drets individuals i com a poble. No és gens fàcil, però més difícil resulta embolicar la troca i esperar un altre temps que ja ha passat.
Mirem de posar-nos d’acord, la cosa és complexa..., se’ns diu. Però no d’acord amb les seves rebaixes de pa sucat amb oli, ni amb el seu càlcul d’interessos per no avançar. Acord però davant unes demandes concretes d’una part molt important del poble. Per sort no tots. Alguns han sentit i escoltat el clam. Han mirat el carrer, amb unes eleccions ja fetes que han donat unes majories clares i la fita d’una consulta. Però ara arriba el moment clau. Fer el referèndum i com fer-lo. Veurem. Esperem, “podem esperar i ho esperem tot”, però també marquem clarament els polítics. Pressionem perquè facin el que han de fer, simplement. Perquè una nova gran frustració com la que es va produir fa 7- 4 anys amb l’Estatut, ens duria conseqüències amb quotes de desafecció i empobriment de la democràcia de dimensions incalculables.
Jo, com força gent, amb alguns polítics em passa que no me n’acabo de refiar. És per això que penso en que cal seguir, continuar pressionant la classe política. Marcar, estar a sobre, amb el nostre temps de gasela, sense atabalaments, però sense dormir-nos.
Els moviments socials posen el valor de qualitat democràtica. Ara per ara són imprescindibles. És l’única esperança per assolir l’alliberament. Encara no estem segrestats ni lligats de mans i peus. Continuem desperts i tossudament alçats i fem via. La Via, les vies ciutadanes; l’acció col·lectiva des de baix: un procés d’aprenentatge cap a la llibertat !


Fidel; 28 de novembre de 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)