La gent d’ordre contraataca

La gent d’ordre contraataca. A les portes del 2014, aquest ben bé podria ser el títol d’una pel·lícula de ciència ficció. Doncs no, no ho és. La realitat social i política és tossuda fins la medul·la, i sovint se’ns palesa com a capdavantera en afers reals i de terra estant.

Davant processos i moviments populars de tall radicalment democràtic i/o rupturista i/o que realment volen canviar l’statuo quo d’allò establert, els senyors del seny i de l’ordre –a Espanya, però també a Catalunya !- han començat a ensenyar la dentadura de fera que duen a dins; sempre ho han fet però ara amb pautes més insolents. Un crit desesperat de por i/o enuig per no perdre les seves parcel·les de poder.  I més desesperats encara, els poderosos quan arriben a copsar que determinades “derives” o processos són o poden esdevenir...hegemònics.

I al seu costat (o enfront, o de la maneta...) alguns mitjans de comunicació. I no parlo ja de l’anomenada ‘caverna mediàtica’ (aquests es des qualifiquen ja per si sols), parlo més aviat de mitjans altrament anomenats “centrals”, “moderats”, d’inspiració democràtica (almenys formal...). Parlo per exemple dels diaris  ‘La Vanguardia’ i ‘El País. Mitjans ‘seriosos’, que abans abraçaven la centralitat política d’aquest país i estat, amb moltíssima influència social, política i cultural. Ambdós, moderats o progres de l’ordre semblen escandalitzats amb el deteriorament institucional, la deriva sobiranista, o “aquesta nefasta polarització radicalitzadora”. Han sonat les sirenes d’alarma, carreguen armes, som-hi, a des legitimar !. Tot plegat bé al cas perquè –i coincidències de la vida- els dos diaris de referència avui (13/11/13) fan editorials censurant l’actitud del diputat David Fernández (CUP) cap a Rodrigo Rato durant la comissió de Caixes que es du a terme al Parlament català.

El primer que se m’acut és que no anem pas tan malament. Ho dic perquè ara sí, sembla que se’ns comencin a prendre seriosament, el que succeeix a Catalunya, vull dir. I si consideren seriós’ el que passa i es neguitegen..., això vol dir que quelcom els cou i que hi podria haver la possibilitat d’un canvi profund de les coses que els podria fer perdre influència, poder, capacitat mediàtica o d’opinió, etc.

I és que ’La Vanguardia’ i ‘El Pais’ són avui per avui els estendards del vell ordre. M’explico. Són els dos aparents pols d’una mateixa pota. Els seus puntals ideològics i, per tant, els referents històrics dels quals emanen, el liberalisme autonomista catalanet del primer, i la socialdemocràcia light o liberal espanyoleta (d’Espanya, per suposat) del segon, semblen avui dia en hores baixes i en franca i profunda desorientació. Bona part de CIU i  ja no diguem del PSOE, en serien l’expressió partitocràtica caduca, i ja veiem com estan i quanta incomoditat els genera la situació actual. No està de més recordar quins són els dos grups empresarials mediàtics que hi ha al darrere. Sí,  els grups Prisa i Godó, l’exponent més nítid de les elits d’un estat. I a nivell polític l’expressió del bipartidisme perfecte durant els anys 80 i 90, que ara s’esquerda a marxes accelerades. És precisament aquesta esquerda, aquesta desafecció enfront l’establishment, aquesta pèrdua diguem-ne i en llenguatge d’ells d’estabilitat que emanava dels principis de la Transició espanyola que tan han victorejat, el que realment els atordeix. Allò de lligat i ben lligat ja no sembla tan sòlid i perdurable com fa anys.

Por a perdre les poltrones, a deixar de ser centrals. Por a deixar de ser (en paraules gramscianes)... hegemònics. I desorientació, molta desorientació quan s’aferren a l’anècdota, a unes formalitats, a una estètica, per ells indesitjable, (d’un diputat que e principi no els hauria de produir basarda, car el seu grup només té –de moment- 3 diputats): unes sabatilles al vent, per no parlar del fons de la qüestió. I el fons aquí són els delinqüents de coll blanc i corbates de seda, la banca i els seus desgavells i les polítiques de descontrol que les han emparat. Però és clar, callen davant d’això. I callen perquè diaris, partits i elits econòmiques d’aquesta òrbita quan la bombolla esclatava, quan l’especulació econòmica o quan les finances campaven “liberalitzades” sense cap mena de control públic. Però clar, i aquí rau el quid de la qüestió. Els mitjans que històricament han estat pau i paller de la centralitat política, també han estat els grans avaladors de les polítiques econòmiques fetes aquests darrers anys. Avaladors, impulsors inclús com a models empresarials globals d’èxit, correctors i traductors de l’actual sistema.

Que no ens entabanin més !. Lluny, per sort, queden aquells anys on ambdós diaris copaven el 80% dels lectors. Llunyanes aquelles èpoques on havies de ser convergent o ‘sociata’ o eres un perdut pollós a les portes de l’infern. Però i encara..., que propera aquella dita que diu...” que canviïn les coses perquè res canviï !”.  Que pròxim aquell aferrar-se al disc ratllat, encara ara enganxats a aquell sistema d’influències o alternança de poder que clonava de somriures el pont aeri i on les corbates trempaven amb aquella opulència dels que se saben triomfadors !.

Crits, editorials de desesperació, estirabots d’uns poders que intenten peti qui peti (inclús edificant editorials infumables i poc consistents com les d’avui) mantenir el seu estatus i les seves fel·lacions cap als poders dominants. Això si, amb major elegància, tacte, seny, prudència que els atrinxerats de les cavernes mediàtiques de Madrid (Per cert, aquests cavernaris encara són més lluny, car com els crancs caminen cap a la fatxenderia de l’antic antic règim).

Per tot això i més, la gent d’ordre contraataca i contraataca fort. Els regnes de l’estabilitat i la moderació no es rendeixen. És més, continuen entre nosaltres, i tan que continuen !, ben presents  formalets amb la clenxa perfecte. Si bé més neguitosos del que és costum..., alcen la veu  (ho poden fer: és legítim i tenen els micròfons i les amplificacions per fer-ho); i ens titllen de ‘matons’, ‘radicals’ i ‘populistes’ de taverna, molt bé. Com si ells no hagin trencat mai cap plat, sempre nets i polits, continguts i mesurats, amb la raó (la seva democràcia i ciència) per bandera. Es mouen i continuaran amb les seves reunions secretes als restaurants més cars de Madrid. Aspectes com la independència i/o reformes de radicalitat democràtica i/o nous models econòmics per sobreviure fan i faran trontollar el seu modus vivendi, les seves butxaques, les seves influències...O, si més no, les fan repensar. De moment però no es volen re-inventar, això és cosa del pobre populatxo. La banca al seu lloc no sigui que alguns decideixin enterrar-la amb cal viva.

Nervis i corredisses al pont aeri. Pànic a la secessió i/o a la revolució. Pànic a la fermesa, el coratge, als canvis profunds, en definitiva. Pànic a deixar de ser un senyoret o senyoritu i acabar als marges d’una terra desconeguda per ells. Pànic a les sandàlies i a les seves raons. Pànic a la radicalitat democràtica.

Fidel

13 de novembre de 2013