Sa illa de vents

Aquí, com troncs rendits, cap cots cap a mar,

les paraules balden sense sagnar. Els meus versos

inicien xiscles, enamorats del punyent vent

que el Golf de Lleó llença sense pietat

cap a un món àrid, sense contemplacions possibles.

Aquí però, els poetes del silenci volen,

o aprenen a caure en bicicleta

o aterren a estranyes coves de ningú

enmig d’aigües diàfanes de somni.


Aquí, els poetes es restitueixen.

S’endinsen pel recer del teu cos

o pel paradís dibuixat abans de tastar els teus pits,

més o menys quan les taules eren de pedra.

Aquí, les paraules són al llindar de la batalla,

s’estarrufen entre vents salvatges,

i s’aixequen com estels trencats,

i curulles de colors cavalquen per senders abruptes

i dunes daurades. Aquí, la poesia, els poetes

es banyen a ritme de rock simfònic, esmolen

les seves fulles de tall, s’adormen entre ferides obertes

que els vents netegen restituint la dignitat dels sentits.

Aquí, la poesia entra per la finestra,

es realça, aixeca l’espasa

i fa el primer crit de guerra.



Fidel; el poeta roig

Octubre de 2011