Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dimarts, 11 de febrer de 2014

Vies



Via. Vies. Vies fora, vies dins. Vies per viatjar. Trens per agafar. Vies.

La primera via és diàfana, via fora: “és el millor que podem fer carinyo, ja no puc més, ho hem de deixar.... Vull ser, caminar la meva pròpia vida”.

La segona via també és clara: NO a tot. Cap al centre de l’Imperi camí -potser- de Déu. Els de sempre. Ordre i amén. Jo imposo, tu imposes, ells m’imposen. Entre a reixes i calla.

Però la tercera via, ai la tercera via !...; potser interessant per ordenar certs desordres emocionals, però malauradament els psicòlegs ja no poden fer-hi res. Una via fictícia que s’ha intentat traçar amb esforç i tenacitat durant dècades, una via a la deriva, un miratge: una illa sense res de retorn on érem o, el pitjor, on som. 

Deia ?, ah sí, i... on som ? Està clar: a l’estació on hi ha una multitud de braços aixecats que volen quelcom. La majoria demana agafar el tren de la primera via: la cua és impressionant, i hi trobem de tots els colors i trens possibles. Alguns (la canalla) ja veuen trens d’alta velocitat marxant ara mateix, a tot hora, i s’exciten. A la primera també hi trobem a alguns desobedients que els agraden uns trens que no només marxen lluny sinó que també tenen confort i ho voldrien canviar tot i a millor. Hi tenim també senyors encorbatats i de molt d’ordre que volen privatitzar la via, posar-li un espònsor àrab de dubtosa credibilitat democràtica, etc. Aquests darrers ocupen l’extrem dret de l’andana si bé sempre diuen pujar als vagons centrals. I no ho digueu a ningú, però alguns d’aquests van a Montserrat !. O no, perquè alguns d’aquest darrer bloc sembla que estiguin per l’altra via, la tercera, la via dels enigmes i silencis més preuats.

Sembla que hi hagi poca cua en aquesta 3ª via. Pocs i plurals, si bé tots els plafons centrals i les tanques de publicitat omnipresents arreu l’estació en parlen, sí senyor, amb lletres ben grosses i cridaneres !. Ara per ara però, només dues famílies: uns, el patriarca del qual és un senyor gran i calb que sovint va a Madrid i Montserrat (ara més aviat a Lourdes...), i l’altre un home sol, que ja fa dies va decidir que a Ferraz decidirien per ell (tenia un dret a decidir força peculiar aquell home de cabells blancs).

I així estem. L’estació bull de gent atrafegada amunt i avall, tothom buscant o situant-se en les seves vies. Alguns són al lavabo i no s’assabenten absolutament de res. Alguns divaguen a dreta i esquerra buscant avions o... bicicletes. Alguns es perden pel camí i es gangrenen, simplement passen de trens i aniran on els duguin. I alguns creuen que tot plegat és una absurda cortina de fum o un absurd conflicte i que els trens no tenen ni cor, ni cap ni tan sols CUP o no existeixen directament. Diuen que són un muntatge burgès per despistar-nos de la lluita de classes (ai perdó ! de transports)...Ailàs !, he dit, o...diuen alguns.

Compte, per fi els de la segona via es foten a cridar (res, hooligans mesclats amb respectables homes de negocis, homes de lleis sagrades, sotanes molt negres, militars molt verds i algun obrer que encara creu amb la dictadura del proletariat o de l’estat com un totem perfecte i/o un internacionalisme pur i dur). Criden i desentonen, plens de galls i amb els contactes al watsup dels ‘senyoritus’ de Madrid.

I així estem. Tots a l’estació aguaitant les vies. Crits i silencis creuats. Mirades de seducció, algunes. Mirades amenaçadores , moltes, dels qui només no no i no, i també dels sí i no, no però sí, una mica no i un sí esquifit
Nervis i tensió. Els apressats i els que no en tenen gens. Demòcrates i no demòcrates. Ficticis, virtuals i reals, veritables, possibles/ impossibles.

Nosaltres i ells. Ells i nosaltres. Ells i la negació del nosaltres. Dialèctica desigual de vies; vies estretes i gegants, vies que marxen lluny, vies que retornen o no saben on, vies mortes i vives. Vies.
Tots, tard o d’hora, tot@s tenim una via per escollir. Per decidir. Per decidir ?; repeteixo: ells i la negació del nosaltres. I guixeta per adquirir els bitllets, finestres 1 i 3 tancades, només la segona roman oberta. Manifestació per demanar el dret a escollir de via (70% de la gent com a mínim). Malgrat tot, l’estació bull de gent, molta esperançada, alguna despistada, d’altres a l’atac o a la defensa numantina.
Conflicte manifest. La batalla ha començat. Les andanes es miren les unes a les altres; la gent també.

I de cop i volta sona un primer xiulet. Algú desplega una estelada gegantina, com una via gran gran gran i molts aplaudeixen amb entusiasme. Ve de la via morta de molts anys i panys. El tren de la primera via entra a l’estació amb un somriure poètic.
Sona la música; comença la festa dels condemnats. Canta el poeta i molts, el nosaltres encès, ens agafem les mans per decidir, per decidir-nos.
Ara va de debò. Això és seriós.
Un tren a la primera via. 
Un viatge. Perquè a Ítaca s'hi va en tren.
Per decidir i ser. Ser un nosaltres. 
Per decidir-nos a viatjar.

( Continuarà... )

Fidel; 10 i 11 de febrer de 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)