Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 21 de febrer de 2014

Poesia compromesa (2ª part): a la recerca d’un equilibri...



“…Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

LA POESÍA ES UN ARMA CARGADA DE FUTURO (De "Cantos iberos", 1955)
Gabriel Celaya

Suposo que es deu tractar d’un relliscós, arriscat, però bonic equilibri. Com haureu endevinat, us torno a parlar de poesia compromesa.  Es tracta d’una fusió, d’una mescla; o sigui, d’un tresor, de riquesa que, cert, comporta sovint alguns... ‘perills’. Fusionar poesia i compromís (social, nacional, civil...) és per qui escriu:
a)    Una necessitat personal i vital
b)   Coherència ideològica
c)    Una responsabilitat o ‘deure’ moral.
d)    Fins i tot una ‘estètica’ o cultura poètica alhora d’entendre la poesia com a social (amb una dimensió col·lectiva).
Primer de tot vull dir i matisar. Faig i m’agrada molt, poesia. No faig (si més no, intento) consignes, pamflets, assaig, tesis doctorals o manifestos. Faig poesia, un incòmode hostatge o llogater de la literatura. La poesia, els poetes som molt autònoms, anem a la nostra, i sobretot  tenim codis singulars. La poesia és bellesa, metàfores, ficció, imaginació, treball... fet amb paraules, simple i complexament.  Ja ho he dit d’altres vegades: la poesia és subjectivitat, és primer, un mateix, expressió de sentiments: amor, neguits, angoixes, plaers/desitjos, etc. La poesia és i ha d’emocionar i/o commoure a la gent, i posar-se en les profunditats de les ànimes personals i que surtin a la llum. Un pou fosc i/o un pou amb moltes llumetes que irradien, ens enlluernen.
Però una cosa no treu l’altra, com es diu habitualment. Hi ha moltes maneres de fer i enfocar poesia. Òbviament totes legítimes. I és bo acostar-se, llegir, tenir una mirada oberta i trobar-se amb aquestes maneres plurals d’enfocar el fet poètic. I clar, ens trobem amb bona poesia sempre i en tots els corrents; i també amb productes dolents (no tan bons, per ser més fins). Però resulta que al final tots acabem seleccionant. No es tracta de posar-nos una etiqueta frívola, sinó de ser honestos i sincers; fer allò que volem fer i dir, allò que a nosaltres ens commou, ens agrada (o desagrada), allò que ens ocupa i preocupa, allò que més ens emociona...
I jo, per cultura, per com sóc i com m’he socialitzat, m’alineo sovint amb el que sempre se n’ha dir ‘poesia social’. La meva aventura és nedar entre aquest fràgil i bonic equilibri. Intentant fer bona poesia (tot i les meves mancances lingüístiques, que les reconec) però sense perdre el compromís social necessari d’acord amb els meus valors. I a l’inrevés, fer bons i punyents i poemes crítics, sempre amb la poesia com a estendard o referent vital. És indefugible. Ni vull ni puc fer altra cosa, diria exageradament. El context actual (polític i socioeconòmic de crisi i d’embranzida nacional) m’empeny i reforça, penso, el fet de construir poemes crítics o de compromís amb els col·lectius més vulnerables o fràgils i amb un país alçat que es vol plenament sobirà. Intento però, no encasellar-me i practicar o acaronar d’altres “gèneres” poètics com l’amor, l’erotisme (més recent i encara provant...) o allò més existencial fruït de l’experiència o del sentiment. Però el gran gruix que dic jo es troba en i per la poesia social. Moltes vegades però, intento en un mateix poema, fusionar més d’una temàtica (per exemple: amor , crisi i llibertat, utopies personals existencials i col·lectives, amistat i lluites socials concretes, etc.; podeu buscar pel meu bloc poemes com “Nosaltres enmig del caos” del poemari “Instants de maig i potser..., tu”.). És aquesta una manera, crec modestament, d’enriquir la poesia, certa ambigüitat calculada per llençar més d’un missatge a la vegada, malgrat que de cops hi hagi el ‘perill’ de despistar el lector, amb l’avantatge que sigui el públic que pugui escollir o identificar-se amb el component que ell vulgui/ cregui.
Cert també que tinc alguns –diguem-ne- poemes no satisfactoris, diria. Escrits, versos més aviat de contingut netament polític o de consigna on, i cal reconèixer-ho, un no aconsegueix aquesta anhelada síntesi.
I aquesta és la qüestió. Conjugar la qualitat poètica (estètica, metafòrica, l’originalitat, la bellesa formal (rigor i riquesa lèxica i lingüística , el ritme del poema...) i remoure, repensar, incomodar consciències i compromís social. Inclús fer-ho àcidament, sense concessions, sense treva, amb rotunditat i passió. Car, què seria la poesia sense passió ? Passió personal i força col·lectiva, dues ‘banderes’ que m’agermanen.
Es tracta d’un relliscós, arriscat, però bonic equilibri, pel qual espero que m’hi acompanyeu. Crec a més i sincerament, que aquí podem aprendre molt i molt de la poesia castellana (els poetes dels 50 del segle passat i alguns actuals enquadrats en l’anomenada poesia de l’experiència). La poesia catalana en català penso que no s’ha prodigat massa en aquesta fusió (generalitzo, car tenim el frondós llegat de ‘La pell de brau” de l’Espriu, versos engrescadors de Pere Quart, Brossa, Estellés i parcialment de Martí i Pol, o avui dels ‘Davids’ -Caño, Castillo- o Pons Ponç, etc.) , que han fecundat enormes obres del que aquí anomeno ‘fusió’ o ‘conjugació’. Però copso que hi ha un cert dèficit: suposo que són coses de ser una llengua, un país i un gènere d’un país que, malauradament, avui encara no és normal, i com a ‘resistencialisme’ els poetes catalans han hagut d’aixecar un idioma i els seus fonaments estètics i s’ha pretès ser més pur, no sé... O tal vegada s’ha cregut, que primer hauríem de polir l’arbre, treure-li la fullaraca resseca per després ornamentar-lo d’acord amb l’hàbitat o context social imperant. (...).
La cerca d’un equilibri o síntesi complexa, un repte personal i poètic on penso, hi ha un ampli i fecund i fascinant bosc per recórrer. Cuidem doncs el bosc que molt està per fer i...tot és possible  !.


Fidel; febrer de 2014.

1 comentari:

  1. Una reflexió completa, gairebé ratllant l'anàlisi acurat. Això sí... amb esquitxos de passió poètica.

    ResponElimina

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)