Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dilluns, 26 d’agost de 2013

Nosaltres enmig del caos


Com us deia..., aquí teniu un poema inclòs al meu nou llibre “Instants de maig i potser..., tu”. El primer de la segona part ‘Desgavells’. És un poema que defineix força les línies del nou llibre: entre la crisi i el seu desgavell, hi nien però anhels d’amor i llibertat. Perquè, malgrat tot, sempre hi ha INSTANTS que poden esdevenir MAIG, on POTSER ..., TU  n’ets el protagonista. I aquest ‘tu’ sempre es pot fer gran i més gran, esdevenint un ‘nosaltres’ de revolta, que construeix utopia, tendresa, poesia...


Tot anava pel seu cabal ,
tot prenia un to d’ordre i concert
i la cua definia una ratlla perfecta.
El silenci creuava de terra a mar el crepuscle,
quan el volcà va esclatar i una hemorràgia
de foc il·luminà els teus tentacles.
El riu roig supurava avall com la teva ràbia.
Tot s’havia desfermat,
els vasos sanguinis descavalcat,
els rellotges dislocat...
La muntanya plorava la sang del poble
i el desgavell es va apoderar de la troika
i els criats van fugir dels palaus
i els banquers s’atrinxeraven amb un arsenal d’armes
i els místics recomptaven els seus silencis
i els ordinadors cremaven sense els teus mots.
Es va crear l’estat d’emergència permanent,
es va desallotjar la nit
i la lava es va escampar pels passadissos dels pobres.
El bullici destil·lava brams onomatopeics
com trencaclosques de versos aïllats.
Només tu quan vas sobresortir del caos,
el foc t’il·luminava i l’alba va fer la resta :
aferrar-me als teus tentacles.
Va ser una abraçada eterna,
un aixopluc de tendresa,
un oasi enmig del camp de batalla.
Quedàvem tu i jo, una illa de poesia.
L’únic tresor, l’únic cràter
que havia fet forat dins els meus versos.
I vam marxar presos de les nostres mans.
Els nostres tentacles eren el far
que enlluernava el traç d’un cabal
on hi vessava el nostre goig.
On hi corrien les nostres vides,
l’amor i la feresa d’un impuls de desig irreprimible.
La resta ara per ara: només focs artificials.
Mentre la natura devorava els seus monstres
i la banca els seus súbdits,
nosaltres caminàvem aliens a tot
buscant l’atzur dels nostres horitzons.
Hostes dels nostres somnis,
cercàvem oxigen dos i hidrogen,
els elements imprescindibles per sentir el cant de l’onada
fins al punt culminant de llepar el nostre anhel...

Érem més a prop d’una terra anomenada...
llibertat !.


Fidel; novembre de 2012
 

2 comentaris:

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)