“Aquests poemes no necessiten
protecció ni companyia de cap mena perquè armats únicament de llur força han arribat
a dalt de tot, allà on ja l’escala no segueix i dóna al buit”, ens diu Enric
Casasses al pròleg del llibre de Poesia completa (la butxaca; ed.62; 2001). Joan
Vinyoli (Barcelona 1914-1984): un dels grans del segle XX, el gran poeta català.
Un
clàssic, un referent cabdal, un plaer que dignifica i posa als cims més alts la
lectura de poesia. Per mi un poeta imprescindible, que sempre m’acompanya, com
deia un dia..., en les nits d’estiu. Cert, tinc el fructífer costum de dur
aquest llibre de vacances amb mi. I quan es fa de nit, sempre rellegeixo uns
quants poemes d’aquest mestre de mestres que és en Vinyoli. Com ho diria...,
Vinyoli em fa estimar encara més la poesia, la posa al punt central de les
meves profunditats, l’acarona com pocs, l’il·lumina com només saben fer els
genis. I no és un poema o un parell, ni un o dos llibres, en són més de nou o
deu (dels més de 15 publicats) que em fan vibrar, emocionar, commoure, plorar o
riure; sentir en una paraula.
Avui
us deixo amb un ja de la seva època dita de maduresa que parla de com ell veia
la poesia. A mi m’encanta. Espero que a vosaltres també us arribi. I si teniu
curiositat poètica, el podeu prendre, perquè endinsar-se per la seva poesia val
molt i molt la pena, us ho asseguro. Sempre dic en broma que quan faig
vacances, darrerament sempre me’n duc la família, la caravana i... en Vinyoli.
Manobre
Ésser
poeta: bastir
sempre
en el buit, sense fi,
paraula
a paraula una obra
que
es perd endins de l’espai;
ser-ne
tan sols un manobre
i
no sentir-se mai pobre,
ni
no desistir-ne mai.
És
l’edifici tan alt
que
mirar-lo fa vertigen;
té
en el meu nucli l’origen;
qui,
però, en sap el final ?
Flamígera
catedral
d’impuls
i de paciència:
contra
el fugaç, persistència,
contra
el caduc, resistència,
contra
els somnis, evidència
de
vertebrada existència.
Oh
aventura total!.
Joan
Vinyoli; d’ “A hores petites” (1981).
Imprescindible, gràcies!
ResponElimina