Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dimarts, 20 d’agost de 2013

L’escriptura automàtica i Rodalies 3



L'escriptura automàtica és una forma de fer que aflori el subconscient. Consisteix a situar el llapis sobre el paper i començar a escriure, deixant fluir els pensaments sense cap coerció moral, social ni de cap tipus. És un mètode defensat i usat principalment per André Breton i els surrealistes, en la primera meitat del segle XX, considerant que d'aquesta forma el jo del poeta es manifesta lliure de qualsevol repressió i deixant créixer el poder creador de l'home fora de qualsevol influx castrant.
El seu propòsit és vèncer la censura que s'exerceix sobre l'inconscient, gràcies a uns actes creatius no programats i sense sentit immediat per a la consciència, que escapen a la voluntat de l'autor. Llavors compon directament l'inconscient, alliberat de la censura.

Així descriu wikipedia el que se’n diu ‘escriptura automàtica. És un exercici que us recomano. Si us agrada escriure, poesia o el que sigui, en alguns contextos i de vegades, pot resultar molt profitosa i pot esdevenir una tasca força engrescadora. És com ‘deixar-se anar’, deixar que flueixin sentiments i pensaments que et passen pel cor i pel cap en un determinat espai/ temps.
No seria partidari de fer-ho sempre ni tan sols sovint car a mi m’agrada pensar les coses i penso que tot acte creatiu cal treballar-lo, però en determinats moments s’hi escau.
Més enllà de la teoria, en el meu darrer poema (o penúltim vaja), vaig practicar-ho.
Resulta que estava jo en un tren de rodalies, la línia 3 que va de L’Hospitalet a Ripoll o Puigcerdà, i només engegar el tren, m’hi vaig posar. Suposo que per matar l’avorriment i, sobretot, la lentitud, i perquè, com hem passa sovint, vaig tenir unes ganes irreprimibles d’escriure. I va sortir el que us presento a continuació; òbviament poesia. Una poesia un pèl estranya, mundana, una multitud de mots fluint lliurement pels meus dits, acabada entrant ja a Mantlleu (el meu destí feliç). Només van ser 1h 50 minuts de trajecte per fer menys de 70 km. Només va ser... aquest poema i l’alegria de veure el riu Ter...:



Rodalies 3


Entre el llarg túnel t’esperava de l’escomesa,
oh estació de claror incommensurable !
Però m’he trobat una andana tètrica i fosca
que, com unes ulleres de sol preses pel tel, m’ha fet engolir dins la nit.
Preocupant inici de trajecte, feixuc. Poc amable.
Més tard, per fi la llum als suburbis,
esquitxat aquest cop per l’estrèpit de la megafonia
anunciant una oferta per anar a ‘Illa fantasia’.
Un altaveu sobreposat i a crit pelat. Desagradable.
I a Montcada bifurcació que comença a ploure;
i encara més túnels negres
i més aigua que ratlla el vidre de la finestra
per on miro la tristor dels polígons dels nous temps. Melancòlic.
I a sobre, serà tren el tio !,
s’atura a totes totes les estacions.
Lent, lent, lent, enfila cap a nord. Desesperant.

I..., i ara què faig ?. Segueixo ?
Continuo tacant-ho tot de negre ?
( Pausa : llegeixo a Vinyoli ).
Bé doncs, escric més per pal·liar el colossal tedi en el que em trobo.

I ja només faltava això !, a la darrera estació
-que ja no recordo ni vull recordar-
entren al meu vagó un parell de ‘segurates’ amb cara de pocs amics.
Són a prop meu, el tren tremola i jo... també,
i m’és difícil d’entendre aquesta lletra, després.
Ara, a Granollers-Canovelles baixa un negre amb ulleres de sol
i em poso al seu lloc, encarat endavant i a la finestra.
Els dos ‘segurates’ que continuen
i la noia de la megafonia resta en silenci.
Continua baixant gent i a la propera inclús els dos d’uniforme.
Pot ser llaaaaaaarg el poema !, el tren s’ha aturat,
duem uns 5 minuts i els ‘segurates’ que no, que no han marxat;
i arriba el revisor, el que faltava pel poema !.
18:28h. En marxa: quasi una hora per no fer més de 30 km.
Em queda més de la meitat. Antic. Desesperant 2. Vergonya.

( Segona pausa : Estaré millor amb l’amic Vinyoli ).

Torna l’estridència de la noia que anuncia a crits patètics ‘illa fantasia’.
Els dos ‘segurates’ per fi baixen,
si bé abans un d’ells em clava la destral dels seus ulls amenaçadors.
El pitjor és que tot plegat em distreu  del “Domini Màgic”,
un dels millors llibres que mai no ha donat la poesia catalana.
I aquí seguim el Congost, verd tupit i més túnels
com negres ulls de ‘segurata’ insatisfet.
Propera parada: El Figaró. Lentíssim !.
Obro parèntesi : (Resulta que aquí hi ha una sola via,
i els trens s’han de creuar a les estacions com fa 80 anys
i clar, un sempre arriba tard; coses de la in puntualitat crònica ).
A aquest pas, acabaré el llibre.

( Petita pausa : la tercera, vaig llegint ).

Trenco la lectura per dir-vos que acabo de llegir uns versos genials :
“tan més veurà clarors el pensament com més gosi mirar en l’obscuritat”.
Interessant en general i en aquest trajecte en particular.
O un altre fragment que m’atura :
“estalvia gemecs i fes més ample el mar”.
Mare meva, quina cura a tant tedi execrable, aquests versos !.
Quasi les 7 de la tarda i cansadament i amb una mandra que t’hi cagues,
arribem a Balanyà-Tona-Seva.
Amb l’AVE o TAV ja hauria arribat i tornat de Figueres !,
contradiccions d’aquests temps de marbre, no ?.
Sembla que queda menys per Mantlleu
i encara no he trobat l’escomesa d’una estació de claror incommensurable.

( Quarta o cinquena pausa, que ja m’he descomptat ).

I aquest cop ni tan sols noies de bon veure,
ni arcs de santmartí i ningú que no llegeix “l’art d’estimar” d’en Fromm.
Arribo per fi. Destí, la família, l’única estació plena de claror incommensurable.
I, tal vegada, el consol que d’aquest llarg escrit,
en surti una mena de poema al servei
dels excel·lentíssims senyors directors de la sempre estimada RENFE.


Fidel: agost de 2013.


3 comentaris:

  1. T'ha sortit prou bé per ser automàtica, l'escriptura.

    ResponElimina
  2. Vist el resultat ... caldrà provar-ho!

    ResponElimina
  3. Oh Gràcies !. La veritat és que és planer, divertit i tot una experiència. Tot i que penso que els surrealistes eren una mica exagerats...Però si us agrada escriure, està bé.

    ResponElimina

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)