POESIA.
Del llibre “Instants de maig i potser..., tu”, us presento aquest poema. L’amor
per desobeir distàncies i pors en temps difícils.
Mansos com
erugues, els feixucs trens de la postguerra
arribaven fins
als seus somnis.
Hi baixava ell
amb el plom a les espatlles,
com aquell tren
tossudament devorador de distàncies
que el duia a
l’illa dels seus braços oberts de tresors.
A l’estació, el
primer parèntesi.
Jocs amb besades
porugues,
matusseres
mirades d’ulls d’estel i tacte de mans suades
entrellaçades com
a primer acte de deler.
Després, el frec
a frec, per unes hores
a la pensió de
llum agònica,
les seves carns
ancorades
com ocells
adreçats entre corredors perduts de joia
que volen sense
témer estimbar-se.
I el final, un
final de postguerra:
el gris i
rutinari comiat dels diumenges
a la tarda abans
del xiulet del tren de sempre.
Destinació:
l’abjecte plom dels dies laborables;
la feina: l’àcida
cremor,
el somni
corromput per un salari indigne.
I com remat a
l’escorxador, ell, al vagó amb els seus:
conglomerat,
multituds d’ànimes metàl·liques,
cucs somnàmbuls,
mà d’obra a preu de saldo.
I ella, germana
de la solitud, acaronant la pols,
el greix acumulat
a la pica amb els plats bruts per rentar.
I ella, curulla
d’absències, sagnant-se la ferida,
mastegant vidres,
pa negre per sobreviure,
xopa entre grams
de pluja d’amoníac,
talment metralla
de guerra esmicolant-se...,
ai, d’aquells
anys de misèries i humiliacions sostenibles...!
I ella, com ell,
esperant un altre divendres al vespre,
quan des de
l’horitzó es perfilava, exhaust,
el seu tren tan
ple de banderes negres com de blaves il·lusions.
El buc insígnia on
vaga la lentitud dels nòmades,
perpetus
perdedors a temps complet.
Sort encara dels
petits parèntesis d’una llum
malalta d’amor
que els inundava les entranyes.
Parcel·les de
viva llibertat i desig rodó, vermell,
eren aquelles
nits blaves i efímeres i sinceres
i escalfades de
llençols solemnement rebregats.
Un món aspre
aquest de l’exterior,
farcit d’erugues
eternament derrotades com ell,
esdevenia, però,
dolç refugi de caramel
talment llepat
per dos infants,
fet, tastat a
imatge i semblança seva;
la dels amants
que en temps de postguerra
combaten
distàncies i pors
en
nom de les seves mirades rodones de deler.
Fidel; febrer de 2010
.jpg)