Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 14 de març de 2014

La llibertat


Ep xaval !, que a mi els diners no me’ls regalen pas eh !”.
Allò que érem lliures com l’aigua de la font, ja no ens ho creiem.
L’aigua de la font (també) es paga, i la troika, el Barça i l’església ho saben;
tenen un preu talment els silencis, les mandarines d’ahir,
i la llibertat que està pels núvols,
i a sobre et carreguen l’IVA recentment pujat.
Diuen que clar, el seu valor afegit és un tresor a l’abast d’uns pocs,
que la poden dur tot el dia amunt i avall
com si fos un vulgar mòbil de darrera generació.
I així estem, restem. Però ailàs !, a vegades –mira per on- sumem.
Socialitzem versos, donem un petó de franc,
ens escapolim de l’escomesa del contrari,
podem escridassar un policia, denunciar un cardenal, un general,
o somriure amb certa dignitat. De vegades ens enfortim.
La conquesta pot ser un petit recó de casa teva o a la cruïlla d’una ciutat,
un llibre, el tacte d’una mà o una cala deserta a l’hivern.
La conquesta pot ser una carícia efímera
o un crit rebel per desobeir la llei del mur.

La llibertat: una dona que un dia et mirarà fixament
i tu, que et pessigaràs amb la brillantor dels seus ulls.
Una proclama de sobirania en plenitud,
una tarda divertida amb les teves filles,
o treure-li la pols a aquella fotografia
el dia que ens vam prometre amistat eterna
entre onades de mar o entre muntanyes i valls fondes
com la poesia aquella que et vaig deixar llegir.
Com deia, una suma amb d’altres que es conjuguen/conjuren
per fer una orquestra i tocar la teva fuga preferida.
Un somni. Un trinxat de murs i un passadís d’orgasmes.
Però tot plegat, com deia la senyora del carrer avui, no t’ho regalaran pas.
Caldrà que surtis, que sortim al carrer,
treure’ns les nostres caretes de la basarda,
repartir milers de poemes amb d’altres poetes
i inscriure’ns per poder accedir a la darrera plaça on el darrer combat.
La llibertat; la utopia que et pica l’ullet
i t’acarona la mà -múltiples i diverses mans- per iniciar el camí.


Fidel; març de 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)