Poesia compromesa

Poesia compromesa

Hi pot haver un immens silenci quan algun conegut et pregunta si amb els temps de misèria que corren el que escriu es pot aventurar a fer poesia. Però el silenci pot ser un instant per respirar a fons i respondre. Tal vegada podria ser una frivolitat, o una temeritat, una fugida o un esclat de ràbia... Podria ser una mica de tot o alguna cosa. I també podria ser la resposta a una...NECESSITAT. Una necessitat creativa, una necessitat social indefugible, emergent, permanent.

Cert. Avui dia -més que mai- calen respostes ‘positives’, constructives i creatives a l’actual estat de misèria política, econòmica, social i fins i tot cultural, i a l’atzucac, pou majúscul al qual sembla que ens aboquen/em. ‘Cadascú i com pot, a la seva trinxera’. I més quan l’esdevenidor de les coses se’ns presenten com a inevitables. Davant els determinismes imposats des de dalt, cal crear xarxa, xarxes engrescadores i proactives des de baix. Espais de dubte, d’incomoditat’, de llibertat, políticament poc correctes (o massa correctes ?...).I crec, que la cultura “amateur” o fora dels circuïts (o corcircuïts?) més comercials pot ser una bona eina ‘de combat’, o si més no un instrument per remoure o traginar consciències.

Despertar primer per aixecar-nos, en definitiva. I la poesia pot ser un estimable i bell instrument per forjar emocions és clar, però també per socialitzar cors i cervells de les coses que passen per la vida. Treure el cap de força misèries quotidianes i endinsar-se en els nostres ordres i desordres més profunds (també els més mundans, del dia a dia). Poesia per conèixer i coneix-se’ns millor, mots justos per fer-nos sentir, per buscar d’altres paisatges, per mirar d’exercir somnis –o difondre’ls- amb la major plenitud possible.

La poesia de segur que no canviarà aquest món. Seria massa pretensiós o altiu. Però si que pot fer reflexionar, enraonar, agitar el veí i estimular paratges diferents. Perquè si hi ha col·lectius que amb dosis gens menyspreables de coratge han sortit de l’armari o dels seus hermetismes o bombolletes de cristall, per què els poetes no ho podem fer ?.

De fet però, que cadascú faci el que li doni la real gana. Ja es diu i és del cert que no hi ha poesia, hi ha poesies i molts poetes diferents (bons i menys bons això tan fa ara). La (meva) poesia però té aquesta pretensió: sacsejar-me per sacsejar a l’altre. Interrogar i abraçar. No disparo trets !, disparo paraules, paraules en roig. En roig?, us podeu preguntar...: sí, ho faré més o menys bé, però seran mots carregats de passió, amb sang a les venes, procurant acostar-me als vostres llavis i perquè no dir-ho, enarborant les quatre barres, un estel i moltes banderes roges al vent.

A això se li diu, se li deia –amb certa ambigüitat, ‘poesia social’. Perquè entre la frivolització, banalitat, superficialitat..., i el tancar-se un mateix camí de l’autocomplaença narcisista, la perfecció cultural i/o nihilista d’aquests temps...hi ha tot un viatge meravellós, temerari a voltes..., que comença per un mateix però que de seguida cerca la companyia, la complicitat d’una gent i d’uns valors que defenso i defensaré sempre peti qui peti: la llibertat i la justícia social. La de mi mateix, la del meu poble, la dels ciutadans d’arreu. Jo li dic poesia compromesa (millor que ‘social’ que ho engloba tot i diu poc). Una poesia que cerqui l’equilibri, sempre difícil, entre la qualitat estètica o literària i la implicació amb el vianant, l’anònim, els qui pateixen; i que defugi tan el distanciament absolut amb els contextos socials com allò més pamfletari. Poesia compromesa al servei dels qui no tenen el comandament, poesia pels qui creuen en d’altres móns possibles i inclús... impossibles. Ja ho diu el poeta Manel Garcia Grau:

“No al perill de no ser commogut per res:
l’esguard còmplice crida a la revolta.”

Ja deia el gran Gabriel Celaya: la poesia com a arma de futur, fins a tacar-se. La crua realitat i l’esperança, el desencís i la il·lusió; la indignació i la creació. Metàfora i utopia coma vincles i camins irrenunciables.

Exemples de poesies i autors compromesos amb la realitat:

http://www.viulapoesia.com/pagina_1.php?tipus=1&subtipus=2&itinerari=10

La (meva) poesia cau a plom i llença els seus dards. De fet, us dic que aproximadament un 40% de la meva “producció” poètica té un alt component de denúncia, crítica social o d’esperança col·lectiva. Les altres parts formen la resta, són el conglomerat de l’amor/desamor/amistat, existencialisme o el ‘divertimento rimat’ dels quals un dia us parlaré.

Només un intent de tot el que he intentat reflectir en aquestes línies. Aquí en teniu un exemple ben recent :

                                                   Plou plom

Comencen per fortificar amb fil ferrada

la unitat del tot poderós

i acaba plovent plom al perímetre esquerre

on habiten les alegries.

Quan la teulada s’esfondra,

i quan el gos plora,

i quan la veu grinyola,

i quan uns policies venen a casa

per desnonar-te i fotre’t al carrer...

Llavors..., no és que hagis begut oli,

és que t’han expulsat d’aquesta vida.

I prou lleis que ho saben i no cauen.

Avui només cau... la pluja.

Fidel; octubre 2012

Fidel; novembre de 2012.