“La poesía és inútil, sólo sirve
para cortarle la cabeza a un rey
o para seducir a una muchacha…”
Luís García Montero
I
La poesia és més inútil que fa mig segle.
Ja no serveix per guillotinar un rei,
ni per seduir una noia.
Ni tan sols per seduir una noia
per tal de tallar-li el cap al rei.
(O això és el que va dir un bon poeta fa temps).
La poesia és del tot inútil, ho sento;
bé.., quasi del tot inútil.
Per dir ‘T’estimo’ dona tantes voltes
que acaba marejant,
i quan et recuperes o entens quelcom,
la noia -o qui sigui- ja ha marxat en un altre tren.
Salvada la censura, no fotem!, les metàfores
tampoc són un pilar republicà
per foragitar una monarquia
que eixuga la tresoreria dels mortals.
De fet, l’altre dia, un ocellet em deia
que sovint han estat els reis
els qui han fet les metàfores
i, com una xemeneia,
hi han deixat anar tot el fum corresponent.
Tampoc; els poetes tampoc fan
que el riu porti més i millor aigua,
que el semen sigui de qualitat suprema;
que els veïns siguin més amables,
que els cargols agafin la drecera i espavilin,
que els rèquiems siguin com els de Mozart,
que la noia dels teus somnis
et tregui a ballar amb un somriure…
La poesia no surt als mapes,
ni té cobertura ni GPS ni mandangues.
La poesia transita
per la xarxa de clavegueram,
es cita a cegues,
conviu amb les riuades d’aigües residuals.
No se’ns mostra, va pels túnels foscos.
La poesia, camina tan endins de nosaltres,
que és difícil de percebre.
La poesia avui és tan inútil
perquè així ho han volgut ses majestats
i les vostres amants, diguem-ho clar.
Nosaltres o... algú ha allunyat la poesia del sexe,
el pecat i del bar de la cantonada.
L’hem anat enterrant,
aïllant com una cinta
perquè ja no serveix per seduir.
Passa quan vas amb passamuntanyes
i busques petons i trobes solitud.
II
Serveix, la poesia només serveix
per salvar-nos d’alguna bomba, o llum,
no sabem quina, que ens encega.
Salvar uns pocs, córrer fins a sota terra,
baixar al refugi quan l’enèsim bombardeig,
i no saber si deixar que corrin els metros
cada dos minuts en hora punta.
I esperar que passin les bombes,
i no sé si massa metros, assegut
a l’andana, amb un paper i un bolígraf vermell.
Fins que un dia, tu, dins un metro,
caiguis pel meu refugi, em miris, em somriguis,
i…, i jo m’encegui, corri per dir-t’ho tot,
les portes es tanquin, el teu metro
s’endinsi pel túnel de la dreta
i jo em quedi sol amb les paraules,
el boli, la llibreta i el teu adéu.
I escrigui aquesta enèsima pèrdua.
La darrera inutilitat ?
El darrer refugi de solitud on aferrar-me
per sobreviure de les bombes de l’exterior.
Cada vegada més sols amb més paraules.
Cada vegada major inutilitat.
Cada vegada que es tanquen
les portes del metro.
El silenci després de la darrera bomba.
El poeta roig (F.P.)
Desembre 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada