Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dimecres, 6 d’abril de 2016

Torno al bar Pau




Torno al bar Pau 
de la plaça Sant Vicenç, a Sarrià. 
Sempre hi torno amb deler, aquí. 
(Em) llegeixo, miro poemes que ja tinc 
i versos dispersos que intento endreçar. 
Ara, per exemple, escric aquestes línies 
i trec “L’arbre de foc” de Bartra. 
Rellegeixo el títol del llibre, em miro la portada: 
un arbre estenent les seves branques de foc.
Podria recordar quelcom semblant 
quan copso les llumetes de Nadal, 
aquella bellesa, aquella felicitat fictícia. 
Aquella engruna d’infant...
Però recordo poc, ara... 
En el dibuix veig més aviat un arbre 
amb braços incendiats, i encara més: calcinats. 
S’estén, s’eixampla una trista bellesa: 
un amor rendit, 
una renúncia normalitzada, 
una derrota sense pal·liatius, 
cendres que el vent regira 
com tantes pors quan el mur se’ns tanca. 

Fum i sutge, les nostres cases ?, preguntem primer 
Obrim finestres: “primer els de casa !”
han començat a dir els que considerem dels nostres. 
Mentre, ni rastre dels refugiats. 
Els reenviem a l’altra banda del tancat. 
Són els arbres de foc calcinats 
per “la nostra apassionada hospitalitat”. 
Nous i vells arbres de foc. 
Nous i vells arbres de foc. 

Ara, per exemple, aquí. Al bar Pau 
on escric aquestes línies. 
Per la finestra miro la plaça. 
Només jo, aquí refugiat ?. 
Un refugiat “dels nostres” 
parapetat entre versos i manies, 
mirant arbres de foc ficticis. 
A fora, la intempèrie, incendis desbocats 
i gent que camina amb els seus fills per vies mortes,
o espera darrera el filferro que han posat...”els nostres”,
o recula com remat espaordit quan lladren els gossos.

Els nostres, els nostres valors calcinats.
La nostra, la derrota més miserable.
La meva ? La meva fugida particular ?
A tot -o res- al bar Pau sota la pau de qui escriu, 
endinsat al plàcid refugi de la poesia.
Aquí, els arbres verds miren la plaça.
Allà (i aquí!), els arbres incendiats fruït d’uns piròmans 
que probablement son “dels nostres”.


Fidel
El poeta roig
Març i abril 2016


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)