Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 15 de febrer de 2013

Allaus a la Vall d’Aran ?


M’excedeix un temps blanc de neu,
mentre cauen volves de silenci
que jauen a les cunetes
on abans afusellaven anhels vermells.
Hi ha fins a dos metres de neu pols,
la pols dels anys que alça murs blancs
per on ara davallen i juguen les meves filles.
A les taulades hi vessen llàgrimes glaçades:
estalactites que es queden a mig camí,
les punxes de tot allò no acomplert,
els plors d’homes i dones en temps de marbre.
Sota zero durant massa temps,
una processó de cotxes puja cap a una Baqueira
on risc seriós d’allaus de diner negre.
Sort que aquí nosaltres tenim el trineu roig
i encara ens queden forces
per traçar les rases per on davallar,
folls i sense treva com aquesta neu,
tot fent camí cap a un indret
on irrompin allaus de ‘justícia social’ !.


Fidel; Febrer de 2013

3 comentaris:

  1. MOLT ORIGINAL FIDEL AQUESTS VERSOS ON JUGUES ALTERNANT AMB LES IMATGES DEL PAISATGE I LA DURA REALITAT DE CRISI EN TOTS ELS NIVELLS QUE ENS ESTÀ TOCANT VIURE
    salutacions , company !
    joan

    ResponElimina
  2. Guaiiii! De fred i xoriços en allau. Fets i paraules.
    Atenció a les 'teulades'! I salut i rebolica!

    ResponElimina
  3. Gràcies pels vostres comentaris.
    Això és el que ha quedat d'una estada a l'alberg de Salardú del passat cap de setmana. Una estada familiar i lúdica, amb molta, moltíssima neu.
    La inspiració ve a la nit quan, des de la finestra de l'habitació de l'alberg, veia encara cotxes (més aviat 4x4 i/o de gamma alta) pujant i baixant a Baqueira Beret (a uns 6 km d'on jo era).La resta ?, només cal endinsar-se pel context en el qual vivim (o sobrevivim la grfan majoria...excepte clar alguns dels personatges que 'pujaven', enfilant el camí de les pistes nevades dels Déus de les elits econòmiques. (...).

    ResponElimina

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)