I
Quan éreu capitans
us estimbàveu -com carícia d’aigua-
per ruuades d’amor sense fi.
I sense frè, en la deriva del joc
ballàveu curulls d’ardències
entre onades roges
fins que us penetrava l’alba.
II
Quan éreu coronels,
vau assaltar els cels
a cops de mall i himne
i el vau endreçar apilant
negres bosses d’escombreries.
I ativorrats d’odi i ordre
ens vau deixar caure
bruts de falliment.
Ens volíeu clauficats,
plantofats a la tenebra.
III
Havíeu esdevingut coronels;
els monstres havien conquerit els estels
amb l’aliança dels nostres herois.
I vosaltres, ara ja degradats
com un pobre plàstic deixat,
només miràveu, mireu ara espantats
l’enemic a batre;
nosaltres érem ara vosaltres
mastegant vidres a cops de xiscle.
La destral havia destrossat la falç.
I els murs que tan devotament
havíeu alçat, amb la por perforant els ossos,
patètic eslògan a la paret, un regalim de sang…
Tot ens ho vam deixar caure,
inclosa la vostra signatura estampada
amb el nom de “Feixista”.
IV
De capitans a coronels.
Es pot dir que l’ascensor social
es mosfra encara ufanós.
El somni americà us continua
il.luminant fins desfigurar la cara
mentre el teu poema es perd
en aquesta mar negra
on callen els pobres.
Cau el llampec vertical
ara ja cap a totes.
El poeta roig (F.P.)
Agost de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada