Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dimecres, 30 de novembre de 2016

Del seu al meu nom.Fidel



I

Sagna la memòria
a les cases dels relativament pobres.
Es corquen graons de marbre
i davant de tot; el meu nom: Fidel.
Tots els diaris: “Fidel ha mort”.
Em recorre una profunda tristesa serena,
melangia en ascens en un replà de l’escala.
Escala bruta, amb idees- ideals bells plens de pols
i portes que caldria repintar, amb certa urgència.
Plora el socialisme, ploren les engrunes del comunisme,
s’esborra amb ‘tipp-Ex’ part del segle XX.
I davant de tot; el meu nom: Fidel.
Pujo fins al terrat a l’alba i de genolls no se pregar.
Miro la improbable conquesta del cel,
penso en les revolucions corcades
(les càries són massa cares),
i en les revolucions que els ordenats han enfonsat,
però se m’obre una primera escletxa de llum
fins alguna victòria sempre tan blava com vermella.
Necessito amb urgència un cafè sol o col·lectiu.
“Fidel s’ha mort” il·luminen els diaris.
I davant de tot; el meu nom: Fidel.  
Sí, jo (Fidel), fidel a unes escales brutes que pugen.
Fidel incinerat, jo amb el seu nom, unes idees, VIU,
volent pujar als cels de la justícia social
i arribant a un petit terrat
quan m’atrapa l’alba que anuncia alguna cosa.


    II

I el poema s’acaba en diumenge,
posdia de la mort anunciada,
amb les tombes del Galeano i el Montalbán
solitàries però sentides i il·luminades.
Amb un passat devorat per taurons invisibles.
I davant de tot; el meu nom: Fidel;
una barba un 26 de juliol en blanc i negre,
playa Girón i Sílvio Rodríguez,
una tele en color amb les meves filles,
I la foto del Malecón mirant-nos, on tu i jo
enmig d’un mar de poesia i passat roig,
segurament més zapatistes que castristes.
I els meus ulls presents brillants
que ploren una profunda tristesa serena.
Després, mengem mandonguilles amb sèpia
mentre diuen que Fidel se n’ha anat de viatge
amb la seva -un poc nostra- revolució.
I la vida passa i Cuba va.
I acabo (el poema).


Fidel Picó
El poeta roig
Novembre de 2016

Fidel Castro (1926-2016)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)