L'Encarna i en Jaume
aquell dia van llevar-se a les 3 del matí,
però el dia abans havien fet 624 km en cotxe,
de Xàbia a Vilanova i la Geltrú,
mediterràniament cap a nord...
Són d'aquells grans/ petits anònims
que varen agafar el primer tren de rodalies
aquell dia 1 d'octubre.
Sí, aquell dia primer que tots recordarem per sempre.
L'Encarna i en Jaume,
i no em vull deixar en Xavi qus els acompanyava,
els meus herois sense ser-ho,
perquè s'enfadarien si els hi ho dic,
es van plantar -com els arbres més preciosos de la terra...-,
al "meu" col.legi electoral passades les 5 del matí.
Com nosaltres, ells també defensaren les escoles.
I van aguantar la pluja i resistir el son
i ja havien fet 460 km agafant cotxes i trens.
I estaven al meu costat i jo al costat d'en Jordi
-un altre valencià-, la Irene, l'Helena i l'Anna
amb les seves filles, i en Marc, en Pau, l'Enric,
en José, la Sònia, la Marta, la Judit, la Mar...
I en Jaume i l'Encarna.
I passades les nou
van obrir l'Escola Jovellanos de Barcelona,
i ja estaven les 4 urnes, les meses i tot.
I fèiem un passadís perquè primer votessin
les super àvies amb cadireta de rodes,
i l'Encarna i en Jaume aplaudien i ploraven com jo.
Corrien les notícies: la policia espanyola
estava estomacant en algunes escoles,
però nosaltres érem un Nosaltres de roure,
i seguíem plantats allà
-com un arbre, un poble magnífic i rebel !-.
Vaig entrar a votar amb en Jaume
-que no sé com, s'havia fotut dins el recinte-,
em va fotografiar, ell no va poder votar,
però era un més, un company més de resistència.
Us parlaran de molts herois i de catifes vermelles,
de diners, de fama, de guapos i guapes, de glamour...
Jo us parlo dels meus, l'Encarna i en Jaume,
els de debò, els que hi són, els qui ho senten...
Avui els he tornat a veure.
Ells dos sols fan un poema sencer,
un poema sencer alçat
amb i per vosaltres.
Fidel Picó
El poeta roig
Desembre de 2017
aquell dia van llevar-se a les 3 del matí,
però el dia abans havien fet 624 km en cotxe,
de Xàbia a Vilanova i la Geltrú,
mediterràniament cap a nord...
Són d'aquells grans/ petits anònims
que varen agafar el primer tren de rodalies
aquell dia 1 d'octubre.
Sí, aquell dia primer que tots recordarem per sempre.
L'Encarna i en Jaume,
i no em vull deixar en Xavi qus els acompanyava,
els meus herois sense ser-ho,
perquè s'enfadarien si els hi ho dic,
es van plantar -com els arbres més preciosos de la terra...-,
al "meu" col.legi electoral passades les 5 del matí.
Com nosaltres, ells també defensaren les escoles.
I van aguantar la pluja i resistir el son
i ja havien fet 460 km agafant cotxes i trens.
I estaven al meu costat i jo al costat d'en Jordi
-un altre valencià-, la Irene, l'Helena i l'Anna
amb les seves filles, i en Marc, en Pau, l'Enric,
en José, la Sònia, la Marta, la Judit, la Mar...
I en Jaume i l'Encarna.
I passades les nou
van obrir l'Escola Jovellanos de Barcelona,
i ja estaven les 4 urnes, les meses i tot.
I fèiem un passadís perquè primer votessin
les super àvies amb cadireta de rodes,
i l'Encarna i en Jaume aplaudien i ploraven com jo.
Corrien les notícies: la policia espanyola
estava estomacant en algunes escoles,
però nosaltres érem un Nosaltres de roure,
i seguíem plantats allà
-com un arbre, un poble magnífic i rebel !-.
Vaig entrar a votar amb en Jaume
-que no sé com, s'havia fotut dins el recinte-,
em va fotografiar, ell no va poder votar,
però era un més, un company més de resistència.
Us parlaran de molts herois i de catifes vermelles,
de diners, de fama, de guapos i guapes, de glamour...
Jo us parlo dels meus, l'Encarna i en Jaume,
els de debò, els que hi són, els qui ho senten...
Avui els he tornat a veure.
Ells dos sols fan un poema sencer,
un poema sencer alçat
amb i per vosaltres.
Fidel Picó
El poeta roig
Desembre de 2017
