Zotal i vidres del dret, punxants i agressius
a la repissa on s'instal.len els gats.
Aquella olor, aquelles esquerdes,
aquella finestra que no tanca,
aquella paret negra, aquell lavabo vetust i esquifit
no apte per eminents dissenyadors d'interiors.
Va ser el nostre primer cau. Érem joves,
i malgrat la invasió de gats,
el guirigall del restaurant de sota,
el pati fet traster amb tota la merda del món...,
gaudíem del pis i rodalies.
Corríem pel passadís com corrien els anys 90.
Els nostres 30 se'ns llençaven a sobre
i els veïns tots eren joves, alegres i somrients
i muntàvem festes. Nosaltres semblàvem
els més normals i formals i seriosos i rssponsables...
Fèiem gargots a les pàgines del poder,
fumàvem dalt la moto
i un dia es va casar la Infanta i els antidisturbis
-que també corrien- atonyinaven pels carrers vora el mercat.
Sovint ens visitaven els escarbats
que també corrien amb la força del verí.
Recordo el fum pujant dalt les bigues, l'alè de haixix
i el primer mòbil gran i dur com un elefant.
Aquell canvi de feina, l'arribada de l'euro,
els macarrons dels dinars dels dissabtes
i l'ostracisme del "Partido Socialista Obrero Español".
Fins que un especulador ens va comprar,
i l'Aznar va fer la resta.
Vam marxar i tu vas plorar.
Ja no érem tan joves. Calia canviar de segle,
però els primers poemes vindrien amb mi per sempre.
I així va ser. Vas plorar mirant aquell pati
que, massa tard, feia patxoca; i vam marxar.
L'edifici va quedar en venda
i res ja no tornaria a ser com abans.
Fidel; juliol de 2013
