Ni rostre ni rastre

El preàmbul és una absència.

Sense rastre

de la primitiva urna

dels poemes d’amor.

Sense rostre tu,

que vas marxar

quan la sang s’havia d’apoderar

de tots els rius i xiscles.

Cordes de guitarra trencades

i el silenci de la plaça

(quan hi ha partit de futbol ?).

Clarinets sense vent,

encara més silenci,

sobredosi de silencis,

savis fent silencis

només trencats per un soroll de tacons

trepitjant els somnis.

I arriba l’annex:

una guerra sense fer l’amor.

Ball de bastons,

bestiari de basardes,

besades impossibles,

becs closos instruments trencats musica muda…;

temps de primaveres afusellades.

Sense rastre, sense rostre,

oblit relatiu,

sortida per la porta

i mai més

Fidel Picó

El poeta roig

Novembre de 2018