Síl.labes molles,
pètals de xocolata...
Te'n vas
com el fum del crepuscle.
Jo no marxo mai.
Sempre sóc al mateix lloc
quan les pedres i els arbres
del camí no callen.
Riuades de síl.labes,
pètals de xocolata negra...
No, no mrxo mai.
Tu però, tu marxes sempre
entre silencis que xisclen
com esglésies d'un altre temps.
Riuades, corrent davallant.
Poemes que suren sempre
en el meu paisatge.
Fidel Picó
El poeta roig
Maig de 2017
( Refet d'un poema antic...?)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada