I
Et vaig veure
a la platja més fosca
on la mar més negra
al costat del silenci
més superlatiu i salvatge
que decapitava els caps de l’amor.
Tu t’amagaves
i els poetes, emmanillats,
els tallaven les cordes vocals.
La nit tot ho omplia
i una reixa ho envoltava tot.
A dins: els desamors, les derrotes,
“The Wall” de Pink Floyd,
els martells sense falç:
encaputxats de blanc i de nit
avançant cap el teu ventre.
II
Però vas canviar de vorera,
driblar la tirania
i vas condensar la nit
com ningú no sap fer.
Vas tornar-los, tornar-li, tornar-te la paraula.
Vas trucar-me,
i plegats, en el primer autobús,
vam anar a la platja a veure sortir el sol.
El silenci monàstic deixava pas
als fulls quadriculats dels primers versos,
quan les albes assenyalen
que hi ha serioses possibilitats
de fer l’amor amb l’amor
-ai perdó ! amb els poemes,
vull dir amor i sexe, amor i paraula,
amor-amic-amat molt amic…-.
Serioses possibilitats amb tu,
amb altres estels i sols i llums i potser mars.
I vam fer el primer cafè
i, excepcionalment, un croissant
calent, tou i cruixent
com el teu…
darrer vers.
Fidel Picó
El poeta roig
7 a 10 setembre de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada