Escolta mort;
Tu que vas intentar abusar de mi,
fregar-me matusserament
aquella maleïda tarda
que passava per l’autovia
de la trista solitud...
Dir-te que me’n vaig escapolir, ja veus…
Em vas amorrar al teu pou d’aigües negres
amb la teva antipoètica força motriu tan característica,
però no m’hi vas poder llençar.
Em vaig escapar.
Encara no sé què em va salvar.
Bé, sí, la vida.
L’atzar, la sort, algun astre,
la força de seguir amb els meus…
El parany, l’emboscada no estava pas malament,
-molt clàssica la traveta, mort-.
Tan bèstia com el teu posat de túnel atrevit,
encaputxat i de negre, rabiós, una tarda d’estiu
tornant de Granada.
Mort, hauràs d’esperar :
He vist els somriures de les enfermeres
de l’hospital de Jaén.
La paraula i la senda encara són meves.
Nostres. I seguim i seguirem.
Fidel Picó
El poeta roig
Agost de 2018
No hi ha dalla capaç de segar la pulsió de vida d'aquesta missiva.M'agrada molt. ;-)
ResponElimina