De quan de molt...

De quan de molt ja fa tant…

-punts suspensius diries, la vida-.

Estius a 34 graus sense Vinyoli

i platges difícils (semi perdudes ?)

i més divertides que les del mediterrani, francament.

Vent de llevant que t’esgarrapa

en territoris de frontera,

amb homes i dones frontera

que fan i donen tant,

-si bé això ja ho recalcarem un altre dia-.

De quan de molt de temps ja fa tant,

ja fa prou, ja fa bastant, ja fa massa.

Sense Vinyoli lent badall a la piscina,

(com ‘progre petit burgès’ sense cap remordiment de classe

perquè no juguem a tenis).

Memòria dins el laberint de Càdis:

que un octubre també pot ser Càdis

amb platges difícils a un sud cada cop menys nostre

i potser cada cop més nostre,

segons el gran angular que ho miri.

De quan de molt ja fa tant.

De quan els poetes besaven

els mars més difícils, tenien 50 anys

i les onades devoraven els nens

que vam ser i que venen ara

-o això ens volen fer creure

els apocalíptics d’alt rigor intel.lectual-.

De quan de molt ja fa bastant.

Tot és un fluir, un fràgil enigma,

moltes besades i dèficits de raons;

un minúscul i lleuger desordre vermell. Lleugeríssim.

I tu que passes vora meu

aquest estiu sense Vinyoli,

a la platja difícil que amb prou feines

he sabut endevinar.

Aquí, en àmbit de frontera;

com allà: dos mars abraçats

i dues penes que ploren

un temps que va fent.

Fidel Picó

El poeta Roig

Chiclana de la Frontera, agost de 2018.