L’onatge es trenca i tot ho desfà.
I allà va l’escuma,
i veus la mar com baveja.
I a tu se’t cau la bava,
i jo hi veig mala bava.
I els Presidents deixen de ser-ho
i reculem per no mullar-nos
i la platja recau en regressió.
Fins que un dia surt el sol
i obro finestres, totes les finestres.
I els presidents legítims són restituïts,
i a mi també em cau la bava
i ens mullem i prenem partit
i avancem i coronem l’onada
i a la cresta en fem un poema.
I ens enamorem i besem i fem sexe,
i tu i jo i nosaltres i jo i tu.
I tu i jo a la platja
en que el mar és viure
i l’aigua és vida.
I l’onatge ens acarona,
i ens mirem i encara ens cau la bava,
foragitada la mala bava.
Tot es refà; tu, jo, la platja, nosaltres...
Desfer-nos per refer-nos.
Fidel Picó
El poeta roig
Març de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada