Miro rere els vidres
com la ignonímia cau.
Cauen la pluja,
els ideals, els estels,
els pantalons, les claus,
les dièresis…
Cau la brutícia.
Cauen revolucions
o el terra del primer pis
fins la planta baixa
(crits, pols i a les fosques,
tots més o menys bé).
Tot el que cau
s’estavella al terra,
el xoc és considerable,
sinistre seriós;
et fa mal una vèrtebra
i a mi em fan mal
aquells ulls bruts de la por..
Miro rere els vidres
com rodola el somni
que roman quiet, estabornit.
Hi ha silenci als carrers.
Molt silenci. Brut silenci.
Potser un diumenge a les set del matí.
Cau la ignonímia bruta cau.
(I torna a pujar
com un ascensor que té pressa
per fer caure de nou el plom
de la mentida, la infàmia…;
tota la bruta merda
per fer-nos caure a tot@s).
Miro rere els vidres
com cau el lleixiu
que ens plou brut a sobre.
Fidel Picó
El poeta roig
Agost i setembre de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada