Escolto Back to Black de l’Amy Winehouse:
em torno més poeta.
Una melangia meravellosa assalta els meus cels
i les pèrdues esclaten
i salivo grogues i alegres penes
i els petards es queden en mode silenci
i el llac és on sempre,
i és quan escolto que hi veig clar, molt clar.
Els anys 60, els 70, els 90, el 2011...
Morrison, Joplin, Hendrix, Cobain...
Jim, Janis, Jimmy...les tres ‘jotes’ i una ‘k’.
Recordo els del club dels 27 anys,
la desmesura i la mesura, guitarres dures
i veus trencades i balls compassats per drogues,
contracultura, joia, els límits i el neguit de la genialitat.
Penso en les meves angoixes (poca cosa),
i encara em torno més poeta;
i els Cd’s es ratllen,
la canalla no és deixé món,
i la veu de l’Amy no pot canviar el món
però sona com un poema jove
que reivindica els desitjos més alts
que no sabem satisfer
si no és amb més i més poemes.
Miro la cara de distància de les meves filles.
No cal anar tan lluny, penso; els 60 s’arruguen.
Ens queden les músiques, els versos
i un llac ple de fulles verdes que les nenes miren.
Faig la foto. Al fons del llac: Amy Winehouse;
davant meu: elles, el sí a la vida,
més poemes i el segle XXI.
Fidel Picó (el poeta roig)
Juny de 2017
https://youtu.be/4IOXgamaOLI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada