Oh !

Oh trens desbocats !, 

cavalls salvatges 

gronxant utopies com sovint. 

Oh cossos enzelats 

a la recerca de la felicitat clandestina !. 

Oh que d’un piano enfonsat 

per un allau d’odi 

en fem un poema 

amb fils de llum agònica !. 

Oh com s’agafen de les mans 

aquests vellets al banc de la plaça !. 

Oh com es perd la por primera 

i arriba la segona, 

i la darrera... tu la guanyes 

amb aquella tenacitat de marbre tossut !. 

Oh amb quin tacte obres les cortines

per mirar –i fer que miri- la mar !.

Oh ! –diuen els ocellets de la primavera- 

quina línia de trinxeres assistides 

per un seguit de pobres posats dempeus 

que han perdut la por 

als helicòpters de dalt i a les rates de baix !.

Oh quanta passió !, 

quant poeta delerós 

d’emocionar al seu petit poble !. 

Quant poeta delerós 

d’emocionar al teu petit poble.

Oh ! quant poeta delerós 

d’emocionar el meu, el nostre petit poble.

Oh !

Fidel Picó

El poeta roig

Febrer de 2017