Qui et protegirà ? De qui ?, per què ?.
Gosen interrogar al poble
multitud de sofisticats tertulians en matins lleganyosos.
(Clar que tampoc gosen respondre, no en tenen ni idea).
Mira allà, a l’horitzó difús de la nova crema:
es multipliquen els reixats,
cada vegada més alçats i amb punxes finals
per fer immòbil l’inexorable camí concret.
Mira, què no ho veus ?;
velles pors, tremolor de fulles verdes,
brams desesperats, globus petats desesmats.
Incendi. Incendis de glaç.
Reixat. Reixats glaçats.
“Has vist que fort ?!, no miris el nen abatut a la platja”
(“Els advertim que les imatges
que podran veure a continuació, són dures”).
Matinada amb filferros arreu.
La tanca que protegint-te a tu, em protegeix a mi ?.
Si?, és això?. Una torre per aixoplugar els nostres fills ?
A mi però, qui em protegeix dels vostres sofisticats deliris ?.
Silenci només trencat per un temporal
que ens retorna a la barbàrie.
Una excavadora amuntega la runa al suburbi,
al costat de les nostres autopistes,
va apilant castells, reixats glaçats;
per refer-los més sofisticats.
Com paraula rere paraula
i així anar fent, desfent aquest maleït món.
Fidel Picó
El poeta roig
Agost de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada