La vida escampa poemes a tot drap
i tu no els veus passar.
Són efímera mirada,
engruna de desig que s'escapoleix, s'enfonsa
com un horitzó ja massa llunyà.
Com el frec d'una mà una nit d'estiu,
com l'instant lluminós,
com el llampec d'un petó als llavis,
el silenci posterior, la fuga eterna,
el fred de la nit i la vida:
un glaçó delimitat i apte per fondre's.
Apte per plorar i fer memòria.
Apte per desitjar (-te) fugaçment
perquè calla i fuig, o se'n va;
a reveure.
Fidel; juny de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada