Avorrit de tan somniar ?

Es va avorrir de tan somniar.

Va deixar de jugar.

Va caure al pou de la realitat. 

Havia baixat la persiana, s'amarava de foscor.

A fora, els elements hostils

traficaven amb els desitjos del poble.

Es tancava com poeta hermètic.

Clos i ben reclòs a la tenebra,

sentia el crepitar dels caça-bombarders

i els xiscles d'una realitat punyent.

L'aigua putrefacte perforava els seus peus,

la humitat era insostenible, la realitat també era això.

El resultat de la fuga era aquest.

De l'avorriment va passar al patiment.

Del somni al malson.

Els franctiradors s'atrinxeraven a l'església,

els poetes als seus refugis,

les rates a les clavegueres de l'Estat

els escarabats als seus caus,

els poderosos als seus palaus de pau sospitosa.

Els poetes, avorrits, deixaven d'escriure els seus versos,

esperaven una ordre solemne de pau.

La realitat se'ls havia cruspit. Silenci esfereïdor. 

Només els clandestins s'atrevien a somniar.

Només l'Estellés i l'Ovidi haguessin gosat

fer poemes i cançons; i ja no hi són.

Van guanyar els de sempre

El premio Nacional de cultura del Ministerio

va ser ex aequo pels poetes endinsats als pous del no res.

Per la resta, ordre d'allunyament i metàfores 

i/o pena permanent revisable.

Més silencis. Tones de silencis, allaus de silencis,

esllavissades de silencis, metàstasi de silencis.

Arreu, arrels impertorbables del sagrat ordre constitucional. Amen.

L'estucador reformava l'església,

les rates sortien a passejar per les voreres grises,

només els escarabats somniaven l'escalfor dels aires condicionats,

i els poderosos i molts poetes seguien als seus llocs...

Els elements hostils ja no traficaven,

s'havien abolit els desitjos.

Sortia fum de les cases i els solars restaven abandonats.

L'hivern esgarrapava amb relativa feresa

i el polític havia promès repartir magdalenes d'or.

I els pous seguien ben oberts, del tot, massa oberts:

una cua de turistes s'hi feien fotografies calia pagar per visitar-lo.

Corria el rumor que els drets de propietat havien estat adquirits

per un vell poeta hermètic enriquit a base de premios nacionales

i que un dia havia abaixat la persiana

i s'havia avorrit de tan somniar. Encara més silencis.

Algú però es podria acabar avorrint 

de tants silencis industrials en sèrie.

Escolteu sinó en la llunyania de les muntanyes a l'alba:

veuetes ds somnis que juguen a florir

com primaveres que es lleven de bon matí.

Somnis, desitjos naixents;

anhels reconstituïts. 

Sempre treuen el caparró, les esperances.

Fidel; 20 i 21 febrer 2015