Haurà plogut
i el riu es creurà cofoi,
i tot foll, es llençarà avall, superficial,
veient sense mirar,
mirant sense observar,
a corre-cuita, sense miraments.
Però el riu és la imatge, la metàfora.
Tot és més real, qüotidià, senzill.
Molts, milers, milions, ahir i avui,
aniran passant pantalles del mòbil,
cap avall, a tota castanya, esbojarradament,
sense mirar, ssnss atendre,
sense badar, sense aturar-se…
I potser, en algun moment, compte !,
algú es toparia amb un poema,
que però més aviat serà deixat, sobrepassat
per una muntanya de fems, oblidat.
I sí; haurà plogut.
I sí; hauré baixat aquelles escales
i alguna cosa m’haurà aturat
en el darrer esglaó:
el mar, les illes Medes
i una veu que canta des de les profunditats.
La resta és el poema que et vaig fer
i que la teva velocitat
no ha sabut, pogut, volgut veure.
I sí, haurà plogut un poema en silenci,
oblidat al fons d’aquest mar,
i qui sap si alguna cosa més.
El poeta roig (Fidel)
Febrer de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada