Escombrada la tenalla de la por,
derrocats els besos de cianur,
derrocats els besos de cianur,
que enverinen rius de vida,
alliberat el nus de la corda...,
Hem pres el llamp, la branca
obligada de tants dies,
l’hem desactivat
alliberat el nus de la corda...,
Hem pres el llamp, la branca
obligada de tants dies,
l’hem desactivat
com s’atura un rellotge de sang,
i ens hi estem gronxant a sobre.
i ens hi estem gronxant a sobre.
I el veredicte del poble,
i-na-pel-·la-ble !
I així anem alçant els cims,
i-na-pel-·la-ble !
I així anem alçant els cims,
empoderant-nos de la neu
més aprop nostra.
I hem netejat la runa de grassa
que ens enganxava
al cràter crepuscular de l’insomni.
I ara ja, abordarem el cavall blanc,
i al galop, avançarem irremeiablement
en grup vers la metàfora,
el trersor, el poema que alçarem
en d’altres, en tants, en molts
I hem netejat la runa de grassa
que ens enganxava
al cràter crepuscular de l’insomni.
I ara ja, abordarem el cavall blanc,
i al galop, avançarem irremeiablement
en grup vers la metàfora,
el trersor, el poema que alçarem
en d’altres, en tants, en molts
primers d’octubre.
I tu, la teva ràbia, la teva empenta alçada,
la teva abraçada, la teva copa alçada,
el teu cant crit poema, la teva guitarra alçada.
La nostra LLIBERTAT alçada per dir...
...el veredicte del poble,
i-na-pel-·la-ble !
Juny de 2017; febrer de 2019
El poeta roig (F.P.,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada