M'ensenyes

M’ensenyes la classe de la vida

i així m’aixoplugues

de la misèria del món.

Aguaito els teus escrits,

els faig una mica meus

i recordo la meva extremada timidesa,

aquella escola, aquelles taules

i els meus amics d’Heura.

Mentre, la ràdio va xerrant i xerrant,

he mentit per una bona causa

i escric aquests mots.

I tu, ara a classe amb les amigues,

la teva timidesa, la teva lletra d’imprenta,

el teu somriure immens.

I la ràdio fluixa que diu i diu

i continua dient aquest matí.

I el món que roda escombrant

l’alegria d’una maduresa

trinxada per quatre cànons racionals.

M’ensenyes, m’eduques

i jo faig el que puc.

Arribarà la tarda, vindrà la mare

i hauràs tocat el clarinet;

com ahir la dolça pluja

d’un dia sense pluja.

Jo només miro la teva història

amb els nostres mots.

Trepitjo vida

i és tota i plena la gran vida.

Sento el poema

com arrela des de molt endins.

Em sento però més pare

que poeta, avui.

La ràdio xerra encara

i jo esdevinc una passa més feliç.

Fidel Picó

El poeta roig

Novembre de 2017