Invertebrats (o l'Espanya invertebrada)

Temps invertebrats,

hores mal afeitades,

bruixes que no es poden pentinar

ni tenyir-se de xocalata desfeta.

Escumes perllongades,

escalfament etern.

Preàmbuls que e’allargassen

com xiclets.

Introduccions desbocades

com cavalls arrauxats

cavalcant per la platja

dels somnis llargs

com tren de mercaderies.

Carrers amb cruïles indecises;

proclames ajornades,

suspeses com una X.

Estius que són tardor,

tardors que són com estius.

El xiular tímid

del primer tren

i el primer petó

al darrer i més curt dels túnels.

La felicitat, aquella esmunyedissa

granota tan difícil de retenir.

I el petó que sempre s’acaba,

i la revolta que sempre s’acaba.

I la mirada que et fuig

i el nus de la palla

i el singlot sense voler...

I el desenllaç…,

quan ell, com sempre,

marxa d’esquenes

i l’altre es queda, com sempre,

immòbil, impotent, orfe,

invertebrat.

Fidel Picó

El poeta roig

Octubre 2017