Alces llambordes

Alces llambordes que desperten d’un feixuc silenci

per llençar-les més enllà, a l’altre costat. A l’alba,

tot recomença: una multitud de clams proclamen

que per llevant surt un sol rodó, ple, agosarat

que s’enlaira curull de foc per escalfar latituds ferides.

Com tants, alces els braços, cremes la llenya de l’oblit

i plegats en feu un foc de flames enceses.

I puja un fum joiós que traspassa fronteres i murs,

i els infants et saluden amb somriures

i els vells tornen a aixecar els seus punys de plata

i les noies tornen a besar-vos desenfrenades:

senyal de maig altiu, petja de revolta consagrada,

llavis molls de desig… Veus per fi alçades fins a llepar

l’estel amagat al llindar de dos anhels anomenats…

llibertat i justícia !

A la platja, un nen que alça castells

i una onada roja de foc que et desperta de llargs somnífers,

El poeta roig

Fidel Picó

Del llibre “Instants de maig i potser…, tu”

(poemes 2011-2012)