Napolitanament

Els homes parlen amb els homss a la plaça,

els trens semblen trenets de joguina;

les rotondes són l'exemple del caos

i el desordre imperant no trenca ni un sol vidre.

I les pedres criden aquí,

i els cràters són immensos bisbes aquí,

i al cràter s'hi amuntega una part

glaçada del caos que treu fum:

llençols, papers i gelats;

motos, pizzes, esglésies i vidres esquerdats.

Aquí mossegades de la història,

estacions amb flaires de sud;

principis sense pròlegs, sacsejats sense treva,

malmesos fins l'eternitat,

finals tràgics fins l'actualitat.

Aquí talls d'aigua que s'amaguen i ja estan aquí,

mirades que jauen, s'enlairen amb tanta llum

que es creuen, es desteixeixen, es desfan, es cremen...

Aquí, els somnis són dins un cafè expresso,

les supervivències naveguen enmig 

del silenci d'un cràter dissecat de por,

els trens són mirades d'infant

i els ideals poden caure fins la via morta

on els trens moren rovellats de grafittis.

Finestres amb vidres trencats aquí,

capitans expedientats galeries ensinistrades

per on corren masses no guardonades, aquí.

Brutes cantonades i petits somnis de gomina.

S'abraonen sirenes de matinada,

les alarmes de la vida sonen 

com cridòria de campanes de basarda als altars.

Una veu pedra del passat ens crida,

Maradona i la cosa nostra a la botiga,

el llençol pressumptament net al carrer estret.

Deixalles acumulades a cràters

de misèries perfumades.

Els homes parlen i juguen a cartes

amb d'altres homes a les places.

El rellotge que s'ha aturat

a les cendres de Pompeia.

Espectadors de tot,

actors de poc i de res.

Napolitanament, el pes de la Història.

Fidel Picó

El poeta roig

23 a 30 abril de 2017