divendres, 10 de març del 2017

El mur dels submisos


Amb retard, no restauro boirosos retaules,
em resituo prop del mur dels submisos
que, sense cops de cap ni esma,
esperen que els ploguin mandarines
des de l'altre costat de la llàgrima.
I jo, que també romanc aturat al pas zebra
deixant passar el darrer dels cotxes.
Amb retard, travesso la porta de Brandenburg
o l'estret de Gibraltar
que em separa o m'allunya del Sahara
esperant que les ambaixades occidentals
m'embolcallin amb les seves banderes
-avui també- tacades de sang.
Em plou una gota cristal.lina de puntual docilitat.
Ja només m'aixopluga un paraigües negre:
el para-sol de la basarda quan la infantesa,
avui la llibertat transvestida de temor programat.
Em resituo, ja no em cauen gotes,
només s'estenen els paraigües foscos
com el cotxe desafiant que em perfora el cor
quan supura el límit del cinisme.

Jo em cago de por retingut al pas zebra.
Ell però, massa ràpid, s'enclasta
contra el mur dels submisos
sense arribar a perforar 
l'altre costat de la llàgrima.
I acaba pitjor que jo, i que aquest poema.


Fidel Picó
El poeta roig
Novembre 2010; refet: març 2017.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada