Del seu al meu nom.Fidel

I

Sagna la memòria

a les cases dels relativament pobres.

Es corquen graons de marbre

i davant de tot; el meu nom: Fidel.

Tots els diaris: “Fidel ha mort”.

Em recorre una profunda tristesa serena,

melangia en ascens en un replà de l’escala.

Escala bruta, amb idees- ideals bells plens de pols

i portes que caldria repintar, amb certa urgència.

Plora el socialisme, ploren les engrunes del comunisme,

s’esborra amb ‘tipp-Ex’ part del segle XX.

I davant de tot; el meu nom: Fidel.

Pujo fins al terrat a l’alba i de genolls no se pregar.

Miro la improbable conquesta del cel,

penso en les revolucions corcades

(les càries són massa cares),

i en les revolucions que els ordenats han enfonsat,

però se m’obre una primera escletxa de llum

fins alguna victòria sempre tan blava com vermella.

Necessito amb urgència un cafè sol o col·lectiu.

“Fidel s’ha mort” il·luminen els diaris.

I davant de tot; el meu nom: Fidel.  

Sí, jo (Fidel), fidel a unes escales brutes que pugen.

Fidel incinerat, jo amb el seu nom, unes idees, VIU,

volent pujar als cels de la justícia social

i arribant a un petit terrat

quan m’atrapa l’alba que anuncia alguna cosa.

    II

I el poema s’acaba en diumenge,

posdia de la mort anunciada,

amb les tombes del Galeano i el Montalbán

solitàries però sentides i il·luminades.

Amb un passat devorat per taurons invisibles.

I davant de tot; el meu nom: Fidel;

una barba un 26 de juliol en blanc i negre,

playa Girón i Sílvio Rodríguez,

una tele en color amb les meves filles,

I la foto del Malecón mirant-nos, on tu i jo

enmig d’un mar de poesia i passat roig,

segurament més zapatistes que castristes.

I els meus ulls presents brillants

que ploren una profunda tristesa serena.

Després, mengem mandonguilles amb sèpia

mentre diuen que Fidel se n’ha anat de viatge

amb la seva -un poc nostra- revolució.

I la vida passa i Cuba va.

I acabo (el poema).

Fidel Picó

El poeta roig

Novembre de 2016

Fidel Castro (1926-2016)