Després del poema hi ha un enorme silenci.
Un llac desenllardat pintat de pau fecunda
una matinada establerta.
Després del poema com després del darrer repic de campanes o el darrer tret,
hi ha una estranya treva : un oblit, un fins ara;
un demà potser fictici.
El final de la bateria i la cançó,
els darrers acords de la guitarra;
el darrer moviment dels teus dits,
car després del poema... tu.
Aquell silenci. Aquest silenci. Potser hi ha un poema oblidat,
aixafat dins un disc dur, una carpeta groga virtual.
Hi ha un buit estrany. Un fins mai, un fins sempre o, -sí això-,
un fins ara que acostuma a no ser mai.
Després del poema, una via morta que no du enlloc
i els rails plens de gespa.
O no; després del poema l’encís d’haver parit,
la màgia d’arribar a caure pel precipici i salvar-se pels pèls;
la gama de colors dels arbres un octubre,
la gralla que de vegades et fa somriure.
El coratge de llençar la por al contenidor
(tan se val ara el color).
Després del poema la Joana, la meva filla gran
que obre la porta de la cuina un novembre qualsevol.
Després del poema arribes a la cuina dormida
i preparem el cafè.
( Bé, jo el segon, tu el primer cafè amb llet ).
Després del poema surt l’autobús cap a la feina.
Tot sembla funcionar.
Tot el xivarri del món menys el meu fons silenci
lleuger d’equipatge.
Com un llac desenllardat farcit de calma fecunda
un dia laborable de tardor qualsevol.
Aquest silenci després del poema.
Com el far que veiem després del naufragi.
Com mirar als ulls les nostres filles en el moment de néixer.
El poeta roig
Octubre 2016
extraordinàriament bell
ResponElimina