Hi vaig ser en aquest desert de sal.
Autèntica estora de lletrafolls
i solituds i pèrdues;
immens llençol de punts suspensius
que no es cansen de caminar, de seguir,
que res no acaba.
Talment un full en blanc
a punt de ser conquerit per un poeta.
Aixopluc a tanta dolçor fictícia,
llepo aquest salar, amuntego les esquerdes
dels desamors passats, desarmats.
Llenço sal a les ferides.
Llenço el dol a la història.
Llenço el vers a la gent.
Llisco com el somni.
I el somni no és un poble abandonat,
no és un 4x4 amb 4 guiris ,
ni tan sols una illa de cactus
al vell mig d’aquest desert.
El somni, el poema
és una sortida de sol enamoradissa amb tu
(encara que arribis quasi tard
perquè de bona matinada t’has adormit),
i llençar versos a un poble
que ja ha perdut la por als helicòpters.
Fidel Picó
El poeta roig
Juny de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada