Martells i flors

"Els dies són encara martells, flors."

CH.Bukowsky

Abans eren martells, ara són flors.

Érem claus oprimits, encastats

a la fusta que els anys van podrir.

El puny s'omplia de corcs i aigua,

l'habitació de fum i, a mida de cops precisos

malvivíem als llindars d'un gris intempèrie.

Abans martells, avui tiges esveltes,

vetlla de flors obertes, bases precàries,

muda engruna d'herbívors,

pantalla d'abrils i nèctars ficticis,

clonats de somnis esqueixats.

Vivim dels afalacs, dels colors pradosos

i les seves modes; escacs, amen. Subsistim.

Vivim de la llum, de la terra i l'aigua,

però, ai els llargs estius de sequera,

els novembres negres i els silencis

que posen les coses al seu lloc ...!.

A base de cops, oprimits fins al coll.

A base d'inhalar el pes de la bellesa,

de sostenir aromàtics pètals... persistim.

I prims sobrevivim, i en llibertat condicional

ens estremim, i a tocar roman el trau:

desencís obert, esclatxa que anuncia

cruels hiverns, estius banyats de foc.

Hi havia el fuster, ara el jardiner

que continua posant les coses al seu lloc.

Ahir els claus punxaven,

ara les tiges són fàcilment seccionades.

Llavors oprimits, avui a les nits

bateguen els crits; atemorits, avorrits o...

innocentment seduïts, més dividits.

Abans els martells, ara les flors.

Fidel; Gener de 2008