Es diu Fina...

Ara, un poema més real, directe, ‘senzill’... El vaig escriure fa 4 anys. Coincidint amb la data d’ahir (dia de la dona) i amb un pis que molt breument deixaré, és un homenatge a la meva veïna, la Fina. Una dona gran entranyable -personatge real- que m’aprecio moltíssim. Avui mateix l’he repescat i us l’ensenyo. “Per tu Fina, ens seguirem veient !”.

Es diu Fina i viu sola.

Sola en un esquifit àtic antic d’un pis

(antic) de la Vila de Gràcia.

Es diu Fina i viu sola. És ja gran, vídua, pobre

i el cor ja li ha donat algun ensurt.

Es diu Fina, viu sola,

i fa jerseis de llana per la meva filla,

i cerca conversa quan pujo a estendre la roba al terrat,

i em parla i parlem. Es diu Fina i viu sola, solitud

tan sols apaivagada per algunes partides de parxís

o per algunes visites a les tardes.

Es diu Fina i viu sola, i té un fill i un nét.

Es diu Fina i viu sola i està molt... sola.

Es diu Fina, viu sola i ella també es mereix

que algú li faci un poema.

Es diu Fina i viu sola i a vegades ens plega la roba.

Es diu Fina i viu sola i tota sola encara té forces

per pujar els quasi cent esglaons

que hi ha fins a casa seva.

Es diu Fina i viu sola, tres pisos amunt d’on jo visc.

Es diu Fina i viu sola amb una pensió i pis de merda,

igual que milers de Fines anònimes

que sobreviuen aïllades i preses

per tanta i tanta solitud.

Es diu Fina i viu sola.

  

Fidel; desembre 2008