Talgo

No tot està perdut encara. 

Als seients de davant meu per exemple, 

dues dones –professores-, han pujat a Tarragona i parlen 

amb acuradíssima atenció, de la (seva) feina. 

A la meva dreta, dos seients al costat, 

una jove escriu. 

No; no tot està perdut encara. 

La noia és bella, el paisatge no, 

però la noia és bella. 

El tren continua corrents 

passant entre una multitud d’oliveres fugaces. 

La jove escriu en una llibreta 

i jo també escric i miro el paisatge i el mòbil. 

El tren alenteix. Les dones del davant 

ja no parlen de l’escola. 

Hi ha terribles blocs de coment a la costa 

(ho estic veient en directe) 

i la noia que ja no escriu i mira el mòbil.

Té el bolígraf i la llibreta a la tauleta 

però no tot està perdut encara. 

Fa un dia rúfol però el sol no renuncia 

i batalla per enlluernar les vies, 

per escalfar les pedres. 

Avui hi ha Consell de Ministres; el dia és ģris.

El tren torna a córrer, 

a l’esquerra, el mar; 

a l’altre costat la noia es palpa uns cabells 

que el sol lluita per enlluernar.

No tot està perdut encara.

Fidel; El poeta roig

Setembre de 2016

(Viatge en Talgo Barcelona-Xàtiva)

Després del poema

Després del poema hi ha un enorme silenci. 

Un llac desenllardat pintat de pau fecunda 

una matinada establerta. 

Després del poema com després del darrer repic de campanes o el darrer tret, 

hi ha una estranya treva : un oblit, un fins ara; 

un demà potser fictici. 

El final de la bateria i la cançó, 

els darrers acords de la guitarra; 

el darrer moviment dels teus dits, 

car després del poema... tu. 

Aquell silenci. Aquest silenci. Potser hi ha un poema oblidat, 

aixafat dins un disc dur, una carpeta groga virtual. 

Hi ha un buit estrany. Un fins mai, un fins sempre o, -sí això-, 

un fins ara que acostuma a no ser mai. 

Després del poema, una via morta que no du enlloc 

i els rails plens de gespa. 

O no; després del poema l’encís d’haver parit, 

la màgia d’arribar a caure pel precipici i salvar-se pels pèls; 

la gama de colors dels arbres un octubre, 

la gralla que de vegades et fa somriure. 

El coratge de llençar la por al contenidor 

(tan se val ara el color). 

Després del poema la Joana, la meva filla gran 

que obre la porta de la cuina un novembre qualsevol. 

Després del poema arribes a la cuina dormida 

i preparem el cafè. 

( Bé, jo el segon, tu el primer cafè amb llet ).

Després del poema surt l’autobús cap a la feina. 

Tot sembla funcionar. 

Tot el xivarri del món menys el meu fons silenci 

lleuger d’equipatge. 

Com un llac desenllardat farcit de calma fecunda 

un dia laborable de tardor qualsevol. 

Aquest silenci després del poema. 

Com el far que veiem després del naufragi. 

Com mirar als ulls les nostres filles en el moment de néixer. 

El poeta roig

Octubre 2016 

Coàguls

Coàguls de sang perforen

els passadíssos de Wall street.

Silenci. Parlen els inversors.

Coàguls de pànic,

ferides mal tancades

que només l'escriptura automàtica

és capaç de reflectir..

Silenci. Parlen els economistes.

Hi havia una vegada un ensorrament global

i una manobres que no podien dir 'no' !

Ni podien, ni sabien ni protestaven...

Silenci. Parlen els banquers.

Coàguls de diner públic

perduts als àtics primera

on antigament es bevia whisky del car

i es posaven ofrenes als qui mai no cauen

del seu opulent pedestal.

Silenci. Parla l'establishment polític

o parlen els meus vells amics de la Conferencia Episcopal.

Ara, tots, totes amb sacs de coàguls,

embolcallats d'aquella innocència adolescent,

armats amb aquella escopeta

de caçador de mercats tous;

extenuats de tant desfici

o a la conquesta de noves pors tenebroses

i d'altres onades del pacífic no del tot pacificat.

Hemorràgia interna, venes ferides,

camins bloquejats; paraula d'esclau,

silenci d'indígena. Tristes cèl.lules empobrides

perpetuant la seva submissió.

Comencem a parlar des dels meandres de la incertesa.

Prou plorar ! Liqüem la por i sortim a batre'ns.

Parlem. Ara parlem nosaltres.

Fidel, el poeta roig

Octubre de 2012

Matins a Can Molas

Els pocs ocells que refilen tímidament, 
els arbres intensament verds, 
la Irene que canta 
i el soroll de la rentadora 
que gira com girem tots. 
Respirem. Tot corre. 
Tot té un ritme arranjat.
Els pocs humans; els molts ocells ?
La Irene continua cantant.

I la música (encara que no ho sembli), 
l’avantsala de la revolta.

Fidel Picó

El poeta roig

Juliol 2016